Albert Mestres
La paradoxa sadiana
LA MEVA RELACIÓ amb el marquès de Sade ve de molt lluny. Ens vam conèixer al final de la meva adolescència, quan van aparèixer les primeres traduccions de Sade al castellà. Em va fascinar de seguida, com em fascinava, i encara em fascina, tot el que és transgressió. En un viatge a París el 1975 em vaig comprar la novel·la canònica de Sade, Justine ou les malheurs de la vertu. La lectura de la novel·la va ser un impacte, en relació amb les anteriors, perquè s’hi feien evidents les estratègies de l’autor, com a escriptor i com a pensador, i sobretot com a agitador subversiu.
El 1976 o el 1977 vaig anar a veure a Canet de Rosselló, on s’havien d’anar a veure les pel·lícules prohibides pel franquisme i la transició, Salò o les 120 jornades de Sodoma (1975) de Pier Paolo Pasolini. No sé ben bé què pretenia Pasolini, sens dubte un dels grans escriptors i directors de cinema del segle xx. Em sembla que la metàfora amb el feixisme no justifica la pel·lícula. ¿Pasolini equiparava Sade amb els totalitarismes feixistes del segle XX? ¿Era antiSade? ¿Anti el Sade filòsof, el Sade llibertí, el Sade alliberat sexualment? ¿O pensava que Sade, a la seva novel·la, ja feia una denúncia del poder, encara que sembli tot el contrari? Massa senzill, tot plegat, per a un home com Pasolini, que sens dubte havia rebut Sade a través de la lectura de les avantguardes i l’efervescència foucaultiana del Maig del 68 parisenc.
El cas és que al cine de Canet, durant la projecció, una noia francesa que jo no coneixia de res em va agafar la mà i no la va deixar anar fins que la pel·lícula va acabar. La noia s’esgarrifava i gemegava, però no va marxar. És l’efecte Sade, perfectament traslladat per Pasolini. T’horroritzes però no el pots deixar. ¿Què fa Sade? ¿Amb quins elements de la psicologia juga? Esmicola els teus fonaments ètics i morals, tant per via de la demostració filosòfica com per via de la demostració fàctica.
