The Conversation
¿Per què el cel és fosc de nit?
EL 7 DE MAIG DE 1823, mentre clarejava a la ciutat alemanya de Bremen, Heinrich Olbers enllestia els retocs finals a l’article que faria que el seu nom passés a la història. Després de morir la seva dona i la seva filla, el Dr. Olbers havia deixat la feina com a oftalmòleg per dedicar-se exclusivament a les seves passions nocturnes: les estrelles, la Lluna, els meteorits i els cometes.
Com la majoria dels seus coetanis, Olbers es va formar en astronomia de manera autodidacta. Va adquirir una sòlida reputació en el món acadèmic, i es passava llargues nits observant el cel des de l’observatori que tenia al segon pis de casa seva.
Aquella matinada, Olbers havia arribat a una conclusió sorprenent: segons tot el que se sabia sobre l’univers fins aleshores, el cel nocturn no hauria de ser fosc. De fet, tot el firmament hauria de brillar amb la mateixa intensitat que el Sol.
Olbers no va ser el primer que va assenyalar aquesta paradoxa, però el seu nom hi ha quedat associat per sempre. L’enigma de la foscor del cel nocturn ha persistit al llarg dels segles, des del temps d’Olbers i de l’escriptor Edgar Allan Poe fins al dels astrònoms del segle XX i les sondes espacials actuals.
LLUM FINITA DINS UN UNIVERS INFINIT
Com molts dels seus contemporanis, Olbers compartia la creença d’Isaac Newton i René Descartes que l’univers era infinit.
Si l’univers fos finit i estàtic, la força de la gravetat hauria d’atreure totes les estrelles cap a un punt central. Però si l’univers s’estengués infinitament, les forces gravitatòries estarien en conjunt equilibrades en totes direccions.
Però Olbers es va adonar que aquest model de cosmos era incompatible amb el que es podia observar. A la nit, en un univers il·limitat reblert d’un nombre infinit d’estrelles, allà on adrecéssim la mirada hauríem de trobar la superfície d’un estel, de la mateixa manera que, a l’interior d’un bosc, qualsevol línia visual acaba en un arbre.
Aquesta és la paradoxa que va plantejar Olbers al seu article del 7 de maig de 1823: segons el model cosmològic de l’època, cada punt del cel hauria de ser tan brillant com la superfície del Sol; la nit no hauria d’existir.
