Josep Maria Ganyet
Això els antic grecs ja ho sabien
A l’Alexandria del segle i, un home fa girar una es- fera buida amb la sola força del vapor. L’aigua bull a l’interior, el vapor surt per dues broques en angle i l’esfera gira. L’home és Heró i el giny, l’eolípila. En un manuscrit sobre pneumàtica descriu les portes d’un temple que s’obren soles quan els sacerdots encenen el foc i com una màquina dispensa aigua beneita en tirar-hi una moneda.
Al segle i aquests ginys eren curiositats: joguines sorprenents per a una classe dirigent curiosa. Però, ¿i si no fossin només això? La figura d’Heró d’Alexandria (10-70 dC) és incòmoda; va trobar una solució —el vapor— per a un problema inexistent: el treball en una societat esclavista és infinit i de franc. Un enginyer revolucionari que no va revolucionar res.
Heró, junt amb Ptolemeu i Gal·lè ja al segle ii, escriuen l’epíleg d’una revolució científica oblidada, una manera d’entendre el món basada en hipòtesis, models, mètodes i demostracions, en institucions que la sostenen i en mitjans que la difonen. Una revolució que es produeix en el període hel·lenístic (323-30 aC), que té l’epicentre a l’Alexandria ptolemaica i que es nodreix de contribucions de centres autònoms com Rodes, Siracusa i Marsella. Que transforma disciplines com la mecànica, l’òptica, l’astronomia o la medicina per després desaparèixer en una mena d’amnèsia col·lectiva. El naixement de la ciència moderna a Europa, al segle XVII, amb Galileu i Newton, és en molts casos un exercici d’arqueologia científica de principis i mètodes ja formulats dos mil anys abans. Molts dels eureka! moderns ja havien estat pronunciats abans per Hiparc de Nicea, Arquimedes de Siracusa, Aristarc de Samos, Eratòstenes de Cirene o Heròfil de Calcedònia.
