Joan Fontcuberta
Amor emmascarat
ELS MEUS PARES ES VAN CONÈIXER PER CARTA. Ell estava fent el servei militar poc després de la Guerra Civil. Com a destí li havia tocat Melilla. Envoltats de desert, els reclutes s’avorrien sobiranament i, per matar el temps, van decidir distreure’s enviant cartes a noies conegudes dels uns i dels altres, les adreces de les quals havien compartit. Un dels correus va arribar a la meva mare. Al cap de poc temps es van intercanviar retrats i, quan els va ser possible, es van citar per trobar-se. Es van enamorar i dos anys més tard es van casar. Jo em considero, per tant, el resultat d’un rudimentari precedent dels actuals sistemes de cites o dating per internet (ODS, online dating services), i per això, malgrat la bretxa generacional que em separa de la seva implantació actual, els contemplo amb familiaritat. D’una manera precoç els reclutes de Melilla ja havien configurat el seu particular banc de dades per a contactes personals.
Abans es feia servir el desplegament del servei postal i avui utilitzem la missatgeria electrònica, però la mecànica del procediment persisteix: continua sent una comunicació epistolar. Comunicació significa ‘posada en comú’. El que en canvi s’ha modificat de manera abismal és el context històric i tecnològic. D’una banda, l’evolució social i cultural, que ha liberalitzat els comportaments afectius i sexuals: la reprovació del patriarcat i l’equiparació de gèneres, els feminismes, la institucionalització de les alteritats, els mètodes anticonceptius, el rebuig de les imposicions socials i religioses, etc. El recorregut ha estat llarg fins a l’actualitat. A més, avui tendim a menystenir els sentiments d’atracció i amor fruit de forces ignotes d’un atzar romàntic per entendre’ls més aviat en termes de reaccions neurobiològiques i químiques que poden ser analitzades. L’enamorament és una sobreexcitació hormonal, neurobiològica, i l’amor seria la sensació d’atracció, de benestar i seguretat que se sent cap a una parella duradora.
