José Simón Palmer
Arbre genealògic dels déus grecs per a botànics
*Aquí teniu la traducció del text Árbol genealógico de los dioses griegos para botánicos de José Simón Palmer (núm. 37).
Es tracta d’un quercus robur (vulg. roure) en el qual, en comptes d’aglans, hi ha, entre les típiques fulles lobulades, uns retrats de perfil dels déus grecs inserits en marcs ovalats. Ells llueixen frondoses barbes i cabelleres; elles, elegants lligadures: cintes, corones, rets… Els rostres són enigmàtics, llevat d’un que és a l’esquerra de qui mira, a la part superior, sobre el barret d’ales amples d’Hermes, el seu progenitor. Du escrit a la cara que el que li agrada és empaitar noies i nimfes pel bosc. Segons les males llengües, el seu aspecte i la seva mania persecutòria es podrien deure a un origen no diví: un pastor i una cabra.
Al peu del roure, entre arrels recargolades, al lloc que probablement ocupaven abans dos aglans caiguts en desgràcia, descansen Urà, el Cel, que no va estar mai tan avall, i Gea, la mare Terra. No se li nota a la cara, però ell està castrat. Li va tallar els testicles el seu fill més jove, Cronos, amb una falç que li va proporcionar la seva pròpia mare. Estava tipa que el seu marit, temorós de la seva abundant prole, mantingués reclosa la seva descendència dins del seu cos enorme. Un cop lliures, Cronos i els seus germans, els titans, es van ensenyorir del món i el poder va quedar en mans del primer. Va ser llavors quan es van enfilar a les branques del roure.
Cronos i la seva germana i esposa, la titànida Rea, estan davant per davant entre dues gruixudes branques verticals que s’entrecreuen al costat dret de l’arbre. A l’esquerra, sobre el tronc i la branca inferior, es reparteix la primera generació de déus, que ells presideixen: els titans i les titànides i els descendents de les seves fraternals unions. A un i altre extrem de la branca hi ha Oceà i Tetis, que van tenir tres mil fills i tres mil filles. A diferència de les altres parelles, no estan junts. Diu Homer que van renyir; perquè després diguin que els fills uneixen els pares. Dos titans de la segona generació destaquen pel seu aspecte: Hèlios, amb sinuoses flamarades al voltant del cap, i el barbamec Prometeu, el benefactor de la humanitat, amb signes d’esgotament extrem, a causa, probablement, de l’excés de bilirubina a la sang per l’estat lamentable del seu fetge. Cronos i Rea arrufen les celles. Aquest matrimoni no funciona. És natural, a cap mare no li agrada que el marit se li mengi els fills. Els pares de Cronos li havien anunciat que un plançó seu li arrabassaria el poder, i a ell se li va acudir cruspir-se’ls així que anaven naixent. Però l’astúcia de Rea —aquella pedra embolicada amb bolquers…— i l’audàcia del primer fill supervivent d’aquells banquets, que va fer vomitar a Cronos els seus germans —«tasta aquesta medecina, papa»—, van desencadenar la rebel·lió triomfal contra la primera generació divina: una altra vegada el pare destronat pel fill.
Zeus presideix la segona generació de déus, la dels Olímpics, al centre de la branca superior, on les vistes són més bones. Els seus germans, a la dreta, en gaudeixen encara que sigui de reüll: Hestia tafaneja les cases dels veïns; Posidó contempla el mar; Demèter, els camps de blat; Hades, el cementiri. Pel que fa a Hera, germana i esposa de Zeus, prefereix no veure segons què. Asseguda en una fina branca horitzontal sota el déu del llamp, dona l’esquena a la filera d’amants del seu marit. ¿Quina odia més? Va aconseguir que Zeus fulminés Sèmele amb un llamp quan estava prenyada, però no va poder evitar que ell trasplantés el fetus a la seva pròpia cuixa i parís Dionís, aquell degenerat; a Leto li va prohibir donar a llum en qualsevol lloc il·luminat pel sol, però Posidó la va cobrir amb una onada i va poder infantar Apol·lo i Àrtemis; a Alcmena li va amargar el part d’Hèrcules… Només podria perdonar Metis perquè Zeus, seguint el costum del seu pare, se la va empassar quan estava encinta, no fos cas que tingués un fill que el destronés. Però l’embaràs va continuar al cap de Zeus —els seus parts mai van ser normals— fins que Hefest, pèrit en metal·lúrgia, li va clavar un cop de destral al crani. Així va néixer Atena, ja crescuda i amb l’armadura posada, fent un terrible crit de guerra. És molt bel·licosa, però també li agraden les arts i la literatura. És al costat del cap de Zeus. És l’única divinitat que mira de cara. Diuen que està orgullosa de la seva virginitat. Ves per on.
Hi ha un triangle a sobre de la filera d’amants, sobre una gruixuda bifurcació de la branca superior, al vèrtex del qual hi ha Afrodita. És un triangle dels que a ella li agraden. Afrodita i Ares —l’amor i la guerra, quina barreja!— enganyaven el marit d’ella, Hefest, aquí molt afavorit, per ser el més lleig dels déus. (Observi’s que Ares mira a una altra banda i fa veure que no coneix el matrimoni, igual que, a sota, Hera ignora les amants de Zeus.) Hefest va aconseguir atrapar-los in fraganti al llit amb una xarxa d’or invisible. Llavors va cridar els déus perquè en fossin testimonis, però ells van esclafir a riure amb unes rialles inextingibles. Només va aconseguir que a Ares li imposessin una multa per adulteri. Ho explica el nostre pare Homer, que ho sap tot sobre l’ordre diví i l’humà, incloent-hi les sancions econòmiques.
Fins aquí el nostre estudi. Properament n’abordarem un altre de semblant, aquest cop des d’una perspectiva més aviat teològica, sobre una de les dues espècies arbòries més rellevants citades al Gènesi (Gn 2,8-9). Si bé l’únic ésser viu que l’habita és una serp (Gn 3,1-6), cal dir que l’esmentat arbre es caracteritza per un «coneixement del bé i del mal» (Gn 2,8-9; 2,16-17, etc.). A diferència d’altres.
