Antonella Medici
Arqueologia mundana: Gastón Lisak i les ruïnes del món
EL TREBALL DE GASTÓN LISAK (Barcelona, 1989) neix de l’impuls d’observar allò que el món deixa enrere, els rastres materials d’una història en moviment continu. La seva pràctica es desplega en l’espai on les coses parlen, on els objectes —gastats, oblidats, amalgamats— revelen els itineraris invisibles de la matèria i de la memòria. Entre l’atzar i la mirada atenta, Lisak practica una arqueologia contemporània del quotidià: estàtues i bustos, icones de la cultura de masses, residus industrials, objectes seriats i deixalles conformen un repertori heterogeni que ell recull, estudia i ressignifica sistemàticament. El seu camp d’acció són els espais de compravenda i intercanvi —mercats, fires, abocadors informals, tallers i carrers—, on es converteix en un col·leccionista del que és mundà, un recol·lector de fragments amb els quals reconstrueix les empremtes materials de la nostra era. En el seu treball, recerca i descobriment esde- venen actes rituals, gestos d’escolta cap al que les coses encara tenen per dir.
Tant la tradició del ready-made i de l’objet trouvé dadaista com l’assemblage surrealista o l’arte povera dialoguen amb la seva pràctica, però també ho fan els debats contemporanis sobre la vida social de les coses.1 En la fricció entre materials i símbols, Lisak combina humor, ironia i reflexió crítica, interpel·lant tant la història material dels objectes com la seva dimensió ontològica: allò que els fa persistir més enllà de la seva funció original. Cada sèrie constitueix un arxiu latent, on les jerarquies entre art i artesania, consum i culte, útil i descartat es desmunten. Més que acumular, el seu treball revela els processos de pèrdua, desplaçament i transformació que connecten temporalitats, geografies i relats. Per a Lisak, cada troballa és un punt de partida; cada fragment, una història en trànsit. Així, els objectes esdevenen memòria viva del present, testimonis silenciosos de la voràgine que habitem.
