Purificació Mascarell
Bauhaus / residencia: l’avantguarda femenina
Té els ulls negres i redons, i una mirada lúcida, plena d’intel·ligència, malgrat les penúries, la fam, la por, la mort que ja va cercant-la. I ha estat donant classes de dibuix durant tot el seu captiveri: ha ensenyat art als infants reclosos. Encara ha trobat la força i l’energia per a fer de mestra. Friedl Dicker està condemnada a beure la llet negra de l’alba, com resa el poema de Paul Celan. Es troba al camp de concentració d’Auschwitz, en la crua tardor de 1944. Mentrestant, a tretze mil quilòmetres de distància, una altra dona també dibuixa i pinta. Amb un aspecte deliberadament androgin, els llavis premuts en un rictus seriós, no s’acostuma a l’accent argentí que l’envolta. «De todo me arrancaron. / Me dejan el destierro»: els versos de Luis Cernuda ressonen dins del seu cap. La Guerra Civil espanyola ha portat l’escenògrafa i figurinista Victorina Durán molt lluny del Madrid que la va veure nàixer un any abans que començara el segle XX, «cambalache, problemático y febril».
Les dues dones no saben fins a quin punt estan agermanades, ignoren la quantitat de vincles que podrien fer-les seure darrere d’una tassa de café i no deixar de conversar. ¿De què? D’un passat recent, ple de lluminoses expectatives artístiques; d’un futur incert, que les condemna a la mort o la nostàlgia.
