Maria Rovira
Breu història de la britcom suïcida
L’ÚLTIM MINUT DE LA SÈRIE L’escurçó negre és, per a mi, el final més com- movedor, punyent i poètic, no ja només de les comèdies que… —un moment.
¿No heu vist L’escurçó negre?
En cas que la resposta sigui «No», abandoneu aquest article, deixeu la revista a la superfície horitzontal més propera, escarxofeu-vos al sofà, capbusseu-vos a la plataforma 3Cat i cruspiu-vos-en les quatre temporades. Sí, jo us espero aquí, cap problema. Seré pacient. M’obriré una bosseta de pipes. Amb closca (escup) ezclar.
(12 hores i 51 minuts de visionat més tard.)
¿Ja està? ¿Què?, ha valgut la pena, ¿oi? Impossible no agrair-ho. Res, res, ja em fareu un bizum. No us volia aixafar el moment de veure el final per primera vegada de manera genuïna, sense cap mena d’anticipació o expectativa.
Perquè (ara sí) l’últim minut de L’escurçó negre és, per a mi, el final més commovedor, punyent i poètic no només de les comèdies que he vist, sinó de les sèries i pel·lícules i obres en general. Quan un còmic es posa seriós i ho fa des d’un lloc sincer i orgànic, ja poden martellejar la fibra tots els melodrames del món, que no és el mateix. Per la mateixa regla de tres, cada vegada que un còmic força el moment seriós per fer-nos veure que «no només» és un còmic sinó que «té un missatge potent per a nosaltres», a mi se m’omple l’ànima de processionària.
Tornant al tema.
Som a la Primera Guerra Mundial. El capità Blackadder, el capità Darling, el tinent George Colthurst St Barleigh i el soldat Baldrick surten de la trinxera i carreguen a càmera lenta a la terra de ningú mentre les metralladores espeteguen i esclaten els projectils. Sona una versió de la sintonia de L’escurçó negre al piano. Els canons callen. Per fosa, veiem que al camp de batalla hi han crescut herba i roselles. Canten els ocellets.
És un final diferent en la forma però no en contingut respecte a les altres tres temporades de L’escurçó negre, aquest Orlando que viatja pels períodes històrics demostrant que la misèria humana és transversal i omnipresent (almenys a Anglaterra). Al final de la primera temporada, el príncep Edmund acaba enverinat per ell mateix al llit de mort i envoltat de cadàvers. A la segona, Lord Blackadder jeu assassinat pel príncep Ludwig l’Indestructible (Hugh Laurie, t’estimo) disfressat de reina Elisabet I, envoltat de cadàvers. A la tercera, el majordom Blackadder no mor però sí que ho fa el príncep George, amb qui s’han intercanviat els papers. I a la quarta, doncs ja he explicat el pa que s’hi dona. Mor tot Cristo. Cada cadàver està envoltat de cadàvers arreu d’Europa; també els dels nostres quatre protagonistes.
