Imma Merino
Cinema-ull versus cinema-puny als primers anys de l’URSS
LENIN HO VA TENIR CLARÍSSIM: «De totes les arts, el cinema és la que més ens importa. Ha de ser i serà el principal instrument cultural del proletariat.» Per això, l’any 1919, va signar el decret de nacionalització de la indústria cinematogràfica. Les imatges en moviment encara impactaven i podien usar-se com una forma de propaganda i agitació polítiques. Amb el seu llenguatge visual capaç d’arribar a una població majoritàriament analfabeta, el cinema esdevenia, doncs, una eina del nou estat soviètic, que aleshores lluitava contra els seus opositors en una guerra civil que va durar fins al 1923. Mentre l’Exèrcit Roig combatia l’Exèrcit Blanc no hi havia prou recursos per impulsar un cinema que capgirés el que s’havia fet a Rússia des que, el 1986, hi van arribar els primers operadors dels Lumière per filmar una «vista» de la coronació del tsar Nicolau II. En tot cas, els cameràmans desplaçats al front proporcionaven material per documentar de manera propagandística els triomfs bolxevics a la guerra. Això vol dir que, durant els primers anys, el cinema soviètic sobretot va compondre’s de noticiaris.
Impulsat i controlat pel Comitè del Cinema de Moscou, el 1918 es va crear el setmanari cinematogràfic soviètic Kino-Nedelia. Hi van treballar, entre altres, Eduard Tissé, que va convertir-se en l’extraordinari director de fotografia de Serguei M. Eisenstein, i Lev Kuleixov, que va dirigir pel·lícules com la comèdia Les extraordinàries aventures del senyor West a la terra dels bolxevics (1924), que ridiculitza la imatge estereotipada de la revolució soviètica creada als Estats Units. Més que com a director, però, Kuleixov va influir sobretot a través dels seus experiments amb el muntatge (el famós «efecte Kuleixov», que mostra com un mateix rostre neutre canvia de significat en confrontar-se amb diferents situacions al contraplà) i exercint com a professor a l’Escola de Cinema de Moscou, la primera escola de cinema del món, fundada el 1919. Al Kino- Nedelia també hi col·laborava Dziga Vértov, aleshores un jove entusiasta d’una revolució que, amb Lenin com a referent, sempre va intentar exaltar, malgrat que la deriva estalinista va interposar-se en la seva trajectòria avantguardista.
Tot just començo a abordar la revolució cinematogràfica propiciada per l’estat sorgit de la revolució del 1917, però recordaré el seu conegut final: les innovacions dels anys vint, bescantades com a formalistes i «incomprensibles» per al poble, van acabar als trenta sota la piconadora de l’anomenat «realisme socialista». La genialitat creativa i l’instint de llibertat van fer que els més grans cineastes soviètics (com tants altres artistes) entressin en conflicte amb un estat que impulsava el cinema, però a la vegada el controlava.
