Lucía Lijtmaer

Com acabar amb l’humor de les dones

© Flavita Banana

Parlem de «l’humor i les dones». Però parlem també, per què no, dels següents enunciats: la literatura i les dones, la gastronomia i les dones, el rock i les dones, i un infinit compendi d’oposicions dialèctiques que podríem titular com l’equació «X i les dones». Sabem, sense haver de rumiar-ho gaire, que aquesta X engloba gairebé totes les pràctiques socials que no s’han construït històricament com a pertanyents al gènere «de les dones», és a dir, totes les pràctiques socials que no s’han considerat femenines. I per tant, de tant en tant apareixen situades en oposició: la X versus les dones. De tant en tant apareixen en un debat mediàtic: parlem de per què les dones no toquen la guitarra, de per què hi ha poques dones presentant espais esportius, o per què hi ha poques dones dirigint pel·lícules. Es crida les dones a formar part d’aquests debats mediàtics, ja no per parlar de la seva feina, sinó englobades, al costat d’altres dones, sota la categoria de «dona» enfrontada a aquesta X, a aquesta pràctica.

Literatura i dona.

Cinema i dona.

Humor i dona.

Preparades, llestes, ja!

Discuteixin.

I les dones, apartades de les taules o debats on es discuteix, per exemple, sobre veu i personatge, sobre pressupostos i subvencions al cinema, sobre com i què genera un bon acudit, es veuen obligades a parlar, entre elles, sobre el fet de ser dona enfrontades a aquesta X, en un acte similar al d’un peix que es mossega la cua, mentre el moderador assenteix, impassible. Sense que ningú assumeixi ni gota de responsabilitat. L’acte passiu es converteix en un acte inútil. De vegades el debat mediàtic amb la X passa en entrevistes. Ens va passar a la meva companya Isa Calderón i a mi en un programa de televisió i la pregunta la formulava Dani Mateo: «¿Ja heu resolt l’equació de per què no hi ha dones en el món de l’humor?», va dir. El primer que vaig pensar és que algú havia escrit aquella pregunta. Ah, la X. Hi havia un guionista que pensava allò. Ell l’havia llegit, i li havia semblat bé, així que hem de concloure que, encara avui dia, sembla una pregunta pertinent.

La resposta fàcil, la resposta comodí que poden respondre una astronauta, una esportista i, per què no, una humorista és: és el patriarcat, idiota! I és només això, una resposta fàcil que t’estalvia la murga d’haver d’abandonar durant una estona la teva professió —astronauta, esportista, humorista— per convertir-te, siguis qui siguis, en pedagoga.

L’altra resposta és potser una mica més interessant, però violenta: obliga qui formula la pregunta a enfrontar-se amb la seva pròpia ceguera amb un oportú «N’hi ha, però no les veus. N’hi ha, però no les coneixes». I tot seguit, després de l’estupor, passar a enumerar-les.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Humor".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!