Lucien Fevbre
Combats per la història
LA HISTÒRIA, CIÈNCIA DE L’HOME, CIÈNCIA DEL PASSAT HUMÀ. I no pas ciència de les coses o dels conceptes. Les idees, ¿al marge dels homes que les professen? Les idees, ¿simples elements entre molts altres d’aquest bagatge mental conformat per influències, records, lectures i converses que traginem cadascú? Les institucions, ¿separades de qui les fa i, tot respectant-les, les modifica constantment? No. No hi ha Història que no sigui de l’Home, i història en el sentit més ampli. Quan James Darmesteter va escriure La vida de les paraules donant al Llenguatge tot el protagonisme, sabem amb quina força, aquí mateix, al Collège [de France], Michel Bréal en va denunciar el caràcter il·lusori. La Història, ciència de l’home, i sí, els fets: però són fets humans. Tasca de l’historiador: trobar els homes que els van viure, i aquells que posteriorment, amb totes les seves idees, s’hi van ficar a dins per tal d’interpretar-los. I sí, els textos: però són textos humans. I les mateixes paraules que els formen són carregades de substància humana. I totes tenen la seva pròpia història, i sonen diferent segons els temps, i encara que designin objectes materials, poques vegades signifiquen realitats idèntiques, qualitats iguals o equivalents. Els textos, per descomptat: ara bé, tots els textos. I no tan sols aquells documents d’arxiu a favor dels quals es crea un privilegi —el privilegi d’extreure’n un nom, un lloc, una data; una data, un nom, un lloc—, tot el coneixement positiu d’un historiador desatent a la realitat. També un poema, un quadre, un drama: documents per a nosaltres, testimonis d’una història viva i humana, saturats de pensament i d’acció potencial…
