Joan Fontcuberta
Comèdia de la curiositat, estètica de l’astorament
VISITO UNS AMICS que viuen a la localitat provençal de Fontvieille i el dissabte al matí fem un tomb pel centre històric, on té lloc el marché aux puces. Són uns petits encants locals amb una oferta tan modesta com la concurrència que hi fa cap. Les parades despleguen tota mena d’andròmines sobre lones a terra o sobre taulers improvisats. S’hi troben els articles habituals de brocanter, però també altres de ben convencionals que hi comparteixen presència senzillament perquè són de segona mà. El conjunt és una miscel·lània caòtica de mobiliari, coberteries i canelobres, terrisseria, joguines trencades, eines en desús, àlbums i fotografies anònimes, estampes, animals dissecats, petxines, minerals i fòssils, artesania i objectes decoratius, gravats i quadres emmarcats, llibres empolsinats, peces arqueològiques, armes i uniformes… tot plegat ajuntat a la bona de Déu. Aquesta barreja convoca alhora memòria i sorpresa, cadascun dels elements sembla deslligat del seu context original però alhora és capaç de despertar noves associacions en la mirada de l’observador. El passejant, convertit en explorador, avança entre tresors inesperats i banalitats trivials, i és precisament aquesta fusió el que genera una atmosfera d’estranyament i de descoberta, on l’objecte més insignificant pot adquirir una aura enigmàtica o suggerir una història amagada.
No soc gens hàbil en l’art del regateig, indispensable per no sortir escaldat d’aquestes fires populars, i només em dedico a badar una estona. Però de sobte una peça em crida l’atenció: l’escultura de ferro d’un ase. Amb poc més d’un metre d’alçada, la figura estava modelada per una malla que repetia un patró ornamental orgànic. Aquesta peça trobada per atzar, amb la seva retícula metàl·lica repetitiva i una certa candidesa formal, semblava jugar sense voler en el mateix terreny que algunes escultures monumentals de Jaume Plensa. Allà on l’artista català construeix cossos humans eteris a partir de lletres de ferro, patrons modulars que es multipliquen fins a generar volum i presència, aquí el ferro industrial, fred i anònim, produeix també una mena de fantasmagoria escultòrica.
