Rob Bremner
Common people
LA DÈCADA DELS VUITANTA va ser un període difícil per a moltes ciutats i poblacions industrials del Regne Unit. Liverpool, un dels centres neuràlgics de la indústria britànica, va rebre un cop especialment dur a causa de les polítiques de la primera ministra Margaret Thatcher. Els emblemàtics molls, que havien estat el motor de l’economia local, van patir un fort declivi. El tancament de fàbriques, ports, drassanes i la pèrdua de llocs de treball van escampar la frustració i desil·lusió entre la població obrera de la ciutat. Molts blocs de pisos es van enderrocar, i la manca de perspectives va originar disturbis i enfrontaments amb la policia. La ciutat va quedar atrapada en una guerra de classes amb el govern thatcherista.
Rob Bremner va néixer el 1964 a Wick, un petit poble pesquer situat a l’extrem nord d’Escòcia. Va deixar l’escola als setze anys sense cap titulació i va començar a treballar en un taller mecànic. Aviat va conèixer un fotògraf de premsa d’Inverness que li va oferir una feina en un programa de formació juvenil.
El 1983 es va matricular en un curs de fotografia a l’Escola d’Art de Wallasey, al comtat de Merseyside. Va canviar l’entorn rural del nord-est d’Escòcia pel paisatge industrial del nord-oest d’Anglaterra. Mentre estudiava a Wallasey va entrar en contacte amb els fotògrafs Tom Wood (que donava classes al centre i a qui ajudava al laboratori fotogràfic) i Martin Parr. Més endavant, el 1985, va ser admès a l’escola de fotografia documental de Newport, a Gal·les. Va ser en aquella època que va iniciar el seu projecte fotografiant els barris d’Everton i Vauxhall de Liverpool, aleshores la tercera zona més empobrida del Regne Unit.
«No era un fotògraf amb una agenda política», diu Bremner, «Eren temps durs, però a mi m’agradava anar als llocs, parlar amb la gent, demanar-los si els podia fer una foto per al meu projecte. Com que els rodets de color eren molt cars només feia dues o, com a molt, tres fotos per persona. I l’única instrucció que els donava era no somriure. Perquè si la gent somriu, llavors el retrat es converteix en una selfie; ells es veuen com els agrada veure’s, però la imatge no té el sentit documental que pot tenir per a algú que la miri d’aquí cinquanta o cent anys. Quan vaig fer les fotos ningú s’hi va interessar. Fa uns anys les vaig penjar a Facebook i, de cop, tothom que havia fotografiat va començar a compartir-les. Em vaig despertar amb vuitanta mil seguidors. Molta gent em va contactar per donar-me els noms dels retratats.»
Més de trenta anys després de l’inici d’aquest projecte, Rob Bremner té la idea d’acabar-lo d’una manera colossal: li agradaria aconseguir el patrocini necessari per poder fotografiar tots els veïns de Liverpool.
