Maria Sisternas
Comunitat. Instruccions de muntatge
Voldria agrair a El Món d’Ahir la invitació a confeccionar les Cartografies d’aquest número. Perquè els arquitectes ens podem comunicar escrivint, però realment ens entenem amb plànols. Les cases són concatenacions d’espais il·luminats i condicionats perquè no hi faci fred o calor, i es fa molt difícil parlar d’espais si no es poden descriure amb les seves mides a escala i les proporcions adequades. Però, alhora, les cases s’agrupen, creen veïnatges i fan carrers i places. Aquesta secció va d’això: de diverses maneres d’agregar pisos i cases, des de blocs, illes i torres fins a trossos de ciutat.
Del món d’ahir es conserven alguns intents magnífics de construir amb dignitat projectes que, des de temps immemorials, han procurat fer més digna la vida col·lectiva. La casa és un invent mil·lenari i, malgrat tot, insuperable. He sentit diverses vegades la cantarella que els automòbils són una invenció sublim, i que la seva parametrització i producció en sèrie els fa un prodigi de la tècnica que el món immobiliari encara no ha sabut replicar. Però és que fer cases és molt més complicat que fer cotxes, perquè les cases es fan a mida de les parcel·les, els carrers i un llistat interminable de normatives impossibles. Els cotxes es mouen, són assequibles, i s’hi poden fer moltes coses. Però una filera de cotxes fa un aparcament en zona blava o, com a molt, un pàrquing. Els cotxes només es poden agrupar en horitzontal (no poden apilar-se) i són peces completament autònomes; no estan dissenyades per acoblar-se. Els cotxes no fan ciutat perquè la seva suma no és més gran que el tot.
