Manel Ollé
Confuci: l’art de governar i de governar-se
Fa cosa d’uns dos mil cinc-cents anys, a diferents racons d’Euràsia va començar una mutació profunda i irreversible. Van aparèixer noves maneres de veure el món i d’entendre la religió. No ben bé alhora i sense influir-se els uns als altres, des de la Mediterrània fins als mars de l’Àsia Oriental, diferents paisatges mentals i espirituals van començar a transformar-se radicalment. Començava a quedar enrere la mera transmissió piramidal i col·lectiva de mites, creences i rituals. Començaven a aparèixer mestres i pensadors singulars, amb noms i cognoms, que apuntaven a formes noves d’espiritualitat i de reflexió. S’obria una nova era on la interrogació personal, la introspecció, l’obertura de la consciència individual i la confrontació d’idees agafaven un protagonisme sense precedents. D’aquella sacsejada euroasiàtica, Karl Jaspers en va dir l’era axial.
Mentre a la Grècia que va des dels presocràtics fins a Aristòtil es dreçaven els fonaments sòlids de la raó moderna, al nord de l’Índia el Buda plantejava una forma de religiositat desvinculada de la jerarquia de les castes, que deixava a cadascú la possibilitat de desvetllar-se i de veure-hi una mica més clar. En el món jueu els profetes Elies, Isaïes i Jeremies rellegien la tradició en un sentit que preparava el terreny al cristianisme, a l’Índia també apareixia el jainisme pacifista i a l’Iran el zoroastrisme. Enmig de tot això, a la Xina sorgien les cent escoles, amb uns quants noms que van deixar una empremta fonda i duradora. Els més influents i coneguts són Laozi i Confuci. L’un més místic, poètic i misteriós, l’altre encara avui el referent asiàtic del saber, la tradició, l’ètica i la governança.
