Joan Fontcuberta
Conquesta de l’espai i règim de visualitat
En la vertiginosa cursa per una vacuna que aturés la pandèmia de la Covid-19, Vladímir Putin es va despenjar anunciant que laboratoris russos havien reeixit de forma incontestable i que el nou fàrmac rebria el nom de Sputnik V. En el moment d’emetre la declaració, els qui anaven al capdavant de la recerca eren el Regne Unit, Alemanya, la Xina, els Estats Units i Rússia. L’apel·lació a l’Sputnik era una picada d’ullet a aquell tram de segle XX, entre els anys cinquanta i seixanta, en què l’URSS va ostentar la supremacia dels vols aeroespacials liderant la investigació científica i tecnològica en el seu pols amb la superpotència rival. Però conquerir la Lluna requeria una cursa de fons per a la qual va saber reservar-se molt millor la NASA i, com és sabut, fet i fet van ser astronautes nord-americans els primers —i de moment els únics— a trepitjar el satè·lit. Amb el seu anunci, Putin aconseguia copar els titulars dels mitjans planetaris, tot i que desvetllés suspicàcies burletes de la comunitat científica internacional, incloent-hi l’OMS i els més prestigiosos infectòlegs i epidemiòlegs. Però el megalòman mandatari no es va tallar a l’hora de penjar-se una medalla propagandística, tal com Nikita Khruschov es vantava el 1957 d’haver posat en òrbita el primer satèl·lit artificial. Més que un èxit científic, l’Sputnik significava alhora una demostració de poder i una amenaça: si un coet tenia capacitat per transportar un radiotransmissor a l’estratosfera, podia fer el mateix amb una bomba atòmica. El «nacionalisme de la vacuna», com antany la cursa espacial, s’emmarcava en la competició de les noves grans potències, ja no per dirimir l’equilibri de forces en una suposada confrontació nuclear, sinó en la molt més diabòlica guerra biològica i bacteriològica, i en els estralls que podria provocar en les economies.
