Raquel Ricart
Contes de ventafocs
S’HA FET DE NIT. En la foscor de la casa se sent el güell de les rates, el fregadís de la palla en les màrfegues quan els cossos es regiren, la contracció de les parets que es refreden, el gemec de les bigues que, en el somni, recorden el seu passat d’arbre viu. Una figura, allà, vora la llar de foc, arrupida, les mans esteses a la recerca del darrer caliu, bruta de pols i cendra. És la Ventafocs, que espera el miracle.
Dones de fer feines, criades, minyones, domèstiques, serventes… Molts són els noms que s’han emprat al llarg del temps per a les persones que ara anomenem treballadores domèstiques o de la llar, imprescindibles i, generalment, invisibles. Imprescindibles per a la vida diària, per als engranatges ocults de la societat en què vivim. Invisibles massa temps per a la legislació laboral. Dones, en la major part dels casos. Hi ha segles de runa escombrada i de pols treta que les oculten, anys de llençols ensabonats i esbandits que les emboliquen, lustres de catifes raspallades i matalassos girats que les soterren. Tot just ara fa deu anys —juny de 2011— que l’Organització Internacional del Treball adoptà un Conveni Internacional sobre les treballadores i els treballadors domèstics que reconeix, al preàmbul, la contribució significativa del treball domèstic a l’economia mundial. Que considera que continua sent infravalorat i invisible. Que explica que el fan principalment les dones i les xiquetes —moltes de les quals són immigrants o formen part de comunitats desfavorides—, i que aquestes dones i xiquetes són particularment vulnerables a la discriminació respecte de les condicions de treball, però també a altres abusos dels drets humans.
I és que la cosa ve de lluny i té la seua història. A l’antiga Grècia i a Roma, aquestes feines les feien els esclaus. A l’Europa Medieval, els serfs. A l’Amèrica colonial els nadius en condicions de serfs. Als Estats Units, els esclaus. Perquè tenir criats, abans, era una cosa de rics, i en part la paraula devia venir del seu sentit etimològic: criatures criades a casa que, en créixer una mica, esdevenien servents de la casa i dels seus amos. Les tasques han variat amb el temps. La consideració, no gaire. I si primer solament els grans senyors feudals i després els aristòcrates podien permetre’s aquest luxe, arreu d’Europa el creixement de les grans ciutats des del segle XVIII va afavorir l’augment del servei adscrit a les cases particulars. Tenir servei, criats, era un símbol de capacitat econòmica. Era la ratlla que separava l’aristocràcia de la burgesia, la burgesia de la classe mitjana, la classe mitjana del poble. Al llarg del segle XIX, com a resultat del capitalisme i la industrialització, més i més dones aconseguien una posició social de classe mitjana: la forma de vida que feia possible tenir una criada.
