Charles Marville
Davant el fanal
DE LA VIDA PRIVADA de Charles-François Bossu, dit Marville, a penes se’n tenen dades: nascut a París el 17 de juliol del 1813, mor a la mateixa ciutat el 1879, a l’edat de seixanta-sis anys, en una data desconeguda —els arxius de l’Ajuntament amb els documents del seu estat civil van cremar el 1871 durant la Setmana Sagnant de la Comuna—. Només alguns arxius administratius han permès als pocs especialistes que li han prestat atenció, com Marie de Thézy, datar el corpus del seu treball.
Se sap que, almenys des dels divuit anys, treballa com a il·lustrador per a diversos editors i revistes de gran tirada, però tan bon punt es divulga la invenció del nou procediment del negatiu de paper o calotip (que, a diferència del daguerreotip, permet la reproducció de múltiples còpies a partir del clixé original), abandona pinzells i llapis per abraçar el nou mitjà fotogràfic, al qual es consagra professionalment a partir del 1851. Aquest any és nomenat «fotògraf del Museu Imperial del Louvre» (càrrec que mantindrà fins a la seva mort) i s’associa amb l’impressor Blanquart-Evrard, amb qui elabora diversos reculls sobre el patrimoni arquitectònic religiós de l’Europa occidental. Amic d’Ingres, el pintor també li confia la reproducció dels seus quadres. Cap al 1855 el negatiu de paper és substituït per la placa de vidre al col·lodió, d’una nitidesa perfecta. Només alguns fotògrafs s’hi adapten, entre ells Marville, que desenvolupa un sistema per obtenir còpies estables d’una gran qualitat, com les que es conserven per centenars al Museu Carnavalet i a la Biblioteca Històrica de la Vila de París. Sembla que no va provar mai d’instal·lar-se com a retratista. Com també faria després Eugène Atget, va preferir la reproducció d’obres d’art i els treballs documentals, per assegurar-se uns ingressos regulars.
A la dècada de 1850, París es converteix en un camp d’enderrocs i obres sota la fèrula del baró Haussmann, que dirigeix la gran reforma urbana de la capital del Segon Imperi, d’una escala sense precedents. Marville té la sort de ser al lloc oportú en el moment oportú. El prefecte crea un cos d’arquitectes municipals que requeriran els seus serveis per poder mostrar imatges de les seves creacions als seus col·legues i, sobretot, al públic de les exposicions universals. Marville treballa a demanda per a cada arquitecte i sembla que gaudeix, fins al 1870, d’una situació privilegiada entre els altres fotògrafs.
