Toni Pou
De la filosofia natural al <<show business>>
UN ACADÈMIC que fa vuit anys que mira d’extreure rajos de sol d’un cogombre, un altre que vol trans- formar el gel en pólvora i un tercer —potser el més ambiciós— que vol restituir als excrements humans totes les propietats dels aliments originals. Si a tot això hi sumem arquitectes obsedits a utilitzar les matemàtiques per començar cases per la teulada i un conjunt de desvagats que demanen diners per finançar experiments encara més improductius i estrafolaris, obtindrem un retrat mordaç que redueix l’activitat científica a les cabòries de quatre caps de pardals. I això és exactament el que va fer l’escriptor Jonathan Swift a Els viatges de Gulliver el 1726.
Escarnir la ciència, una activitat que fa tres- cents anys era minoritària, incipient, molt diferent del que és avui i que encara no tenia aquest nom, sinó que es coneixia com a filosofia natural, no era gens estrany. El poeta Samuel Taylor Coleridge, per exemple, sostenia que caldrien les ànimes de cinc-cents Newtons per obtenir un Shakespeare o un Milton. L’animadversió del poeta i pintor William Blake cap al mateix Newton era tan profunda que li va dedicar un quadre en què el pare de la ciència moderna és al fons del mar, abstret en una figura geomètrica i aliè a la bellesa i el bullici de la vida que, darrere seu, batega en una roca coberta d’algues, pagellides, coralls i anemones amb tentacles que dansen al ritme ondulant del corrent.
Tot i ser més tardanes que el text de Swift, aquestes crítiques bevien d’una tradició que considerava la ciència un subproducte de l’activitat intel·lectual més digna i capaç de copsar l’essència del món amb les paraules i no amb les matemàtiques, i que trobava la seva màxima expressió en la literatura. Però just quan Swift publicava Els viatges de Gulliver, la percepció pública de la ciència estava començant a canviar.
