Raquel Ricart
De la foscor a la llum
Vaig tenir un somni que no era del tot un somni.
El sol brillant s’apagava i els astres
vagarejaven i s’extingien en l’espai etern
sense rajos, sense camins…
Així comença el poema Foscor, escrit al juliol de l’any 1816 pel poeta conegut com Lord Byron. Com si hagués vist, o s’hagués inspirat, en allò que havia passat feia més d’un any, a l’abril de 1815, quan el volcà Tambora, situat a l’illa de Sumbawa (Indonèsia), feu una erupció enorme, extraordinària, la més gran del món en més de cinc-cents anys. En l’escala que els vulcanòlegs utilitzen per a mesurar la magnitud d’una erupció volcànica, una escala de 8 graus, la del Tambora, «supercolossal» segons la descripció, va tenir un 7. Es va fer fosc dos dies seguits, tres columnes de lava es fongueren en una de sola i els vessants del volcà esdevingueren un riu de foc que assolà el poble de Tambora de camí cap a la mar. Hi hagué tsunamis amb ones de quatre metres. La columna eruptiva va arribar a l’estratosfera i va crear un efecte a llarg termini en el clima mundial, i el 1816 va ser batejat com «l’any sense estiu», perquè el núvol de cendra que es conformà tingué una gran repercussió sobre el clima d’Amèrica i d’Europa. L’erupció volcànica registrada més gran de la història, i la més mortífera. Es desbordà el riu Iangtsé, caigué neu vermella en Itàlia, es perderen collites a Europa que feren augmentar l’emigració, la pobresa, els aldarulls i els saqueigs. A Suïssa, la violència forçà el govern a declarar l’emergència nacional. Però aquella quantitat de cendra i sofre en l’atmosfera també propicià singularitats òptiques en el cel de Londres, uns crepuscles de colors vivíssims que J. M. W. Turner va plasmar als seus quadres.
