Imma Muñoz

De temple del patriarcat a república independent. L’espai domèstic a través de la publicitat

© Lara Lars

S’ALÇA EL TELÓ. Una mà enguantada toca el timbre d’un pis. Obre la porta un majordom molt elegant, abillat amb corbatí i turbant amb pedrota preciosa al mig. De la foscor emergeix la propietària de la mà, una dona sofisticada a qui el servent acompanya fins a una sala on l’espera una pitonissa. Cabells ondulats, llavis molt pintats i mirada de fleuma, que contrasta amb l’enteresa amb què relata que la seva vida de parella és un infern: el seu marit està sempre enfadat, es passa dies sencers sense parlar-li, té atacs de còlera i quan li diu alguna cosa és sempre a crits. La veu tremola quan afegeix que mai li fa un petó quan surt de casa. Mentre la dona parla, la pitonissa en visualitza el dia a dia a la bola de vidre que té al davant, i les imatges mostren que la clienta ha fet curt en la descripció: el menyspreu del marit traspassa el cristall, veiem com estavella un plat a terra, fa caure un quadre d’un cop de porta i… li clava una plantofada! La bufetada ens fa obrir uns ulls com taronges, però ens faltarà cara per continuar-los obrint quan sentim la solució que proposa l’endevina: «¿Has pensado que tu marido trabaja muchas horas diarias y tiene derecho, cuando llega a su hogar, a encontrar un agradable recibimiento? Mira esto, y procura que no le falte nunca su copita de coñac. Verás como no falla». El conyac en qüestió, és clar, té marca, Soberano, i és important que quedi ben clara en aquest exercici de normalització de la violència masclista. Perquè el que hem descrit és un anunci, i s’emetia, amb l’objectiu d’arribar al màxim públic possible, a la televisió del tardofranquisme.

El que per a nosaltres és avui un escàndol, a l’Espanya d’aleshores no era més que un reflex de com eren (i com es pretenia que continuessin sent) les relacions a la llar, que es resumien en una idea: la dona havia d’estar sempre subordinada al marit. Ho deixaven clar els textos que utilitzava la Sección Femenina per instruir les noies, que es van convertir en el llibre d’estil de la publicitat d’aquella dècada i d’unes quantes més. Les cases, netes; el plat, a taula; els nens, callats; el marit, lliure per fer i desfer sense donar explicacions; la dona, complaent i realitzada en la seva complaença, i sempre, sempre, amb la manicura acabada de fer i ni un cabell fora de lloc.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Cases".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Abacus. Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca