Jesús Tuson
Del dibuix a la lletra: una breu història de l’escriptura
L’escriptura no és un factor consubstancial a les llengües, com ho demostra el fet que, durant desenes de mil·lennis (potser alguns centenars de mil·lennis), aquestes en van poder prescindir. Més encara: com ja sabem, l’alfabetització generalitzada en els països occidentals és un fet molt recent i, per tant, la immensa majoria de la població mundial ha viscut fins fa ben poc al marge de l’escriptura. En canvi, allò que és consubstancial o natural a les llengües és la seva dimensió oral, i és per aquesta via (i no pas pel camí de l’escriptura) que s’ha desenvolupat la facultat de la parla i que la humanitat ha arribat als nivells d’intel·ligència que la caracteritzen.
Avui, però, aclaparats per una quantitat incalculable de lletra impresa (llibres, revistes, diaris…), podríem arribar a creure que el volum de tot el que s’escriu és superior al de tot allò que es diu. Tanmateix, encara avui són ben pocs, en el conjunt de la humanitat, els qui escriuen de forma habitual: la immensa majoria dels humans continuem fent ús prioritari de la comunicació verbal i, el que és més important, les llengües segueixen vives gràcies a la parla quotidiana i informal. Hi ha, a més, un fet cabdal: amb escriptura o sense, i tant en els països que tenen sistemes educatius molt esglaonats i complexos, com en els que això gairebé no existeix, els infants continuen fent l’adquisició natural de la llengua gràcies a l’exposició auditiva; l’escriptura vindrà després o no vindrà, i tant en un cas com en l’altre, la lletra ni ens afegirà ni ens traurà res de substancial a la nostra condició bàsica d’humans posseïdors d’una llengua.
