Joan B. Culla i Clarà
Del nas de Cleòpatra a la Covid-19
QUAN, FA CINQUANTA ANYS, vaig començar a interessar-me seriosament per això de la història, el paper que hi jugaven la incertesa, l’atzar, la casualitat, el factor humà, cotitzava molt a la baixa en els ambients acadèmics. Allò que determinava la marxa dels esdeveniments històrics —sostenia, sense ombra de dubte, el discurs universitari dominant— eren les bases materials de cada societat, el cicle econòmic, el mode de producció, el grau de desenvolupament… ¿El rol dels individus, dels factors imprevistos o inesperats? Res, això era la fullaraca del relat històric, l’aparença superficial, manipuladora i enganyosa, sempre al servei dels poderosos. Això era —es deia amb desdeny— creure en la importància històrica «del nas de Cleòpatra».
La referència a l’apèndix nasal de la darrera reina ptolemaica d’Egipte venia d’una frase del filòsof francès del segle XVII Blaise Pascal que fa, més o menys: «Si el nas de Cleòpatra hagués estat més curt, la història del món hauria canviat.» He de confessar que, quan vaig sentir per primer cop l’al·lusió al nas reial, vaig pensar més aviat en el conjunt de l’espectacular físic d’Elizabeth Taylor a la pel·lícula del 1963 dirigida per Joseph L. Mankiewicz, i en les arts que li havien permès seduir tant Juli Cèsar com Marc Antoni. Després he descobert que, segons moltes fonts antigues, sembla que Cleòpatra era més aviat lletjota, tenia un nas massa prominent i els seus encants eren més intel·lectuals que físics. En fi…
