Olga Jornet Vegas

Des de sempre amb amor

NO LLENCIS LES CARTES D’AMOR

Elles no t’abandonaran.
Passarà el temps, s’esborrarà el desig —aquesta fletxa d’ombra—
i els rostres sensuals, intel·ligents, bellíssims, s’ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres. Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l’única música,
i les cartes d’amor que hauràs guardat
la teva última literatura.

Joan Margarit

Es fa difícil, estimat lector, pensar a llençar o destruir una carta d’amor sense que et sobrevingui una mena de calfred, un tremolor, un estremiment.

Fa un parell d’anys, en un diari local, va aparèixer la notícia que s’havia trobat una carta d’amor a la cinta de triatge de residus sòlids d’una planta de reciclatge. Segons deia el text, una de les operàries de la cinta va distingir entre la brossa un feix de papers rebregats que li va semblar antic i se’l va guardar a la butxaca fins que va acabar la jornada.

«Cariño, hoy domingo es el día más largo pues no viene correo y por lo tanto lo único que deseo es que llegue mañana lunes para tener noticias tuyas». Així comença la carta del noi a la seva estimada, encapçalada per la data (21 d’abril del 1974), que l’operària de la cinta —una persona sensible, com també ho ets tu, estimat lector— no es va atrevir a llençar. El noi, que està fent la mili, continua la carta dient que només els queden dinou diumenges per tornar a estar junts; fa broma que li han tallat els cabells i els pares d’ella ja no podran tornar-li a dir «el melenas»; diu que és lògic que de moment desconfiïn d’ell «pues si no lo hicieran creo que te tendrían muy poco aprecio», però seguidament demana a l’estimada que els convenci que el seu amor és sincer i la relació és seriosa: «Diles de mi parte que traten de conocerme un poco mejor ahora y si al cabo de algún tiempo siguen pensando lo mismo, yo mismo seré el que me retire, si es que de verdad no voy a hacerte feliz, aunque sé que eso no ocurrirá». En un altre passatge diu que de vegades, quan se’n va a dormir, tanca els ulls i s’imagina, amb ella, passejant agafats de la mà pels carrers de Santurce; i que uns dies enrere, a la tele, va sortir José Feliciano cantant una cançó del disc que havien comprat plegats. La carta és plena de desitjos i promeses, de records, d’imatges i expressions amoroses, i el noi s’acomiada un altre cop comptant els dies (127) que falten per tornar a estar junts «ya para siempre».