Gonzalo Pontón
Déu nos en guard dels reis filosòfics!
UNA DE LES FIGURES MÉS DIVERTIDES del llenguatge és l’oxímoron. Consisteix a juxtaposar en una estructura sintàctica dues paraules de significat contrari, com ara «intel·ligència militar». «Despotisme il·lustrat» és també una contradictio in terminis que fa servir la historiografia tradicional per designar la manera de governar d’alguns monarques absoluts europeus de la segona meitat del segle XVIII, en el marc de les lluites de l’Església i la noblesa contra una burgesia delerosa de traduir la seva riquesa en poder polític.
Qui va encunyar aquest sintagma el 1882 va ser l’historiador de l’economia Wilhelm Roscher, catedràtic de la Universitat de Leipzig. Poc després de la unificació d’Alemanya, calia trobar un precursor indiscutible de la grandesa germànica i Roscher va assenyalar, amb raó, Frederic el Gran de Prússia —una excepció històrica entre els seus pars—, titllant la seva política d’»aufgeklärter Despotismus». Però un sol rei potser no justificava tot un pretès estil de govern, de manera que els publicistes hi van afegir els monarques austríacs i russos veïns de Frederic II. Més tard, historiadors nacionalistes que volien demostrar que el seu país també havia estat «il·lustrat», van reclamar la denominació per a reis tan poc il·lustres i tan despòtics com ara els faldillers Lluís XV de França i Josep I de Portugal, o el colpista i reaccionari Gustau III de Suècia. Els espanyols van córrer a proposar un improbable Carles III i els anglesos, tot i que tenien on triar, s’ho van mirar amb detachment britànic.
Hi ha, però, un curiós lligam entre Frederic II de Prússia, Caterina II de Rússia, Josep II d’Àustria i, fins i tot, Carles III d’Espanya. Aquest nexe no és cap altre que Voltaire, el príncep dels «philosophes», que, com veurem, és la font d’un munt de xafarderies sobre aquestes testes coronades.
