Olga Jornet Vegas
Dins la foscor que ens vetlla
LES OMBRES S’ALLARGUEN EN CAURE EL CAPVESPRE; repten per terra, s’enfilen per les parets. Es fonen i es confonen fins a perdre’s com un presagi del que ha de venir, del que ja s’acosta: la possibilitat d’una realitat que no és aquesta, la nostra, la de la claror i els colors, la dels contorns definits, la del que es veu i ens pertany, sinó una altra, oculta i misteriosa, íntima i magnètica, un abisme, un pou, una infinita taca negra, un territori sense forma —no unes hores, sinó un lloc, que ja té un amo— on s’amaga el que no vol ser vist, perquè la nit és fosca… i a la foscor, Déu li va dir nit.
Des que el món és món fins fa uns dos segles —quan vam aconseguir per fi il·luminar-la sencera i vam pensar, amb tota l’arrogància, que així la conqueríem—, la nit ha estat, més que cap altra cosa, un receptacle de perills; una amenaça poderosa que a l’empara de les ombres convoca calamitats, desgràcies i malsons. La història de la nit és un conte de por que ens expliquem des de sempre. Allà fora, en la fredor nocturna, dins la més implacable i rotunda intempèrie i envoltats de tenebra, els nostres avantpassats prehistòrics quedaven cecs a mercè dels predadors i temien la nit, per instint, com es tem la mort mateixa.
Es diu que la por a la foscor és la nostra por més antiga. Un mal necessari que ens protegeix de l’amenaça que no es veu, una pulsió que ens fa buscar refugi o anar corrents a encendre el llum. No és una emoció que ens hagin infós de petits, que haguem après, com afirmava John Locke, amb les supersticions i les històries de fantasmes que explicaven les mainaderes —deia ell— per aterrir els infants. La por a la foscor i a la nit que la conté és una por arcaica, primigènia, instintiva. Un terror amorf, ancestral i persistent que, com tot el que té a veure amb els humans, ha travessat la història a onades, en aquest cas encarnat en creences populars i religioses i sovint atiat, quan convenia a l’Església i al govern.
«Heus aquí que hi ha tres mons», va escriure John Cheever als seus Diaris, «la nit, el dia i la nit que hi ha dins la nit. Heus aquí les passions i aspiracions dels morts, movent-se lliurement entre nosaltres amb malvolença i poder. Heus aquí un món de tombes obertes. Heus aquí un món on les nostres imatges es desmunten. Ens manquen noms, formes, llums o colors per omplir aquestes potències i, no obstant, són tan persuasives com els vius.»
