Màrius Serra

¿D’on venen els mots?

© Castells i Planas / Dagoll Dagom

Plató va obrir el debat sobre el naixement de les paraules al Cràtil. En aquest diàleg, Sòcrates és requerit a fer de mitjancer entre dues postures oposades. D’una banda, Hermògenes postula que l’origen dels mots és arbitrari i, per tant, depèn dels hàbits dels parlants. Segons el seu parer, la relació entre el nom i la cosa —avui potser diríem entre el significant i el significat— és una convenció. Per això, Hermògenes considera que els noms no expressen l’essència de les coses que anomenen i, per tant, són susceptibles de ser substituïts per d’altres previ acord entre els parlants. Per contra, Cràtil sosté que les paraules contenen elements sonors que deriven directament de l’essència d’allò que designen, de manera que conèixer els noms equival a conèixer les coses. De fet, arriba a defensar que hi ha lletres ideals per designar les coses toves o d’altres que són més idònies per a les líquides. Una caricatura del dilema seria reunir dos pagesos en un tast de formatges. El primer pagès publicaria una enquesta a Twitter per decidir com n’hem de dir, d’aquell deliciós aliment: «Opció a: lletatge; opció be: tupinada; opció ce: formatge; opció de: Dire Straits.» El segon diria, mentre en tasta un de tupí: «Si és tan clar que això és formatge, no sé pas per quins set sous li diuen queso

Totes dues postures tenen punts febles. Potser per això Sòcrates no es decanta per cap de les dues. Retreu a Cràtil la imperfecció de molts noms a l’hora de capturar l’essència del que pretenen significar, analitza la formació de paraules tot establint etimologies que en alguns casos s’han demostrat falses i acaba dient que és millor concentrar-se en l’estudi de les coses que no pas en el dels mots que les designen. De fet, aquesta idea d’apartar-se de l’estudi del llenguatge per no entrar en un bucle serà recurrent en tota la història del pensament, cada cop que reapareix el debat entre l’origen natural o convencional de les paraules. L’herència d’aquest debat ha pres el nom de cratilisme. Entre els convencionalistes més aferrissats hi trobem Aristòtil, Boeci, sant Tomàs, Locke, Hegel o Saussure. Davant seu, els cratilistes (o mimologistes), presenten argumentacions més heterogènies. Sant Agustí, John Wallis, Leibniz, Rowland Jones o Charles de Brosses conformen el ventall dels diversos graus d’oposició al convencionalisme absolut. A finals del segle XIX el debat sobre l’origen del llenguatge es va arribar a considerar un cul de sac tan paralitzador que es va prohibir. Tot i això, en algunes de les seves múltiples facetes, segueix viu perquè els enigmes al voltant dels orígens incerts sempre són suggeridors, i hem perdut tots els trens documentals que ens podrien dur a les certeses.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Cosmos".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Som *. Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca