Joan Esculies
Ecos de la Gran Guerra: separatisme i militarisme a la Catalunya dels anys vint
ELS PIRINEUS NO VAN FER de barrera i la Primera Guerra Mundial va penetrar també a Catalunya. I ho va fer a tots nivells. La neutralitat d’Espanya que el govern d’Eduardo Dato va declarar l’estiu del 1914 —per manca de recursos i d’un exèrcit en condicions— només va estalviar que catalans i espanyols anessin a morir de forma massiva a les trinxeres. Tret d’això, la contesa ho va sacsejar tot.
El regne d’Alfons XIII va convertir-se, de sotamà, en un neutral aliat, malgrat les acusacions reiterades de germanòfil, sobretot procedents del camp republicà. Amb més o menys entusiasme i capejant les pressions de la diplomàcia forana, Espanya va provar d’afavorir, de manera prioritària per mitjà del comerç marítim, les potències aliades encapçalades per França i Anglaterra.
La pau ibèrica en un marc global de guerra va propiciar un important auge industrial i un increment espectacular de les exportacions cap als països bel·ligerants. Aquest factor va permetre l’enriquiment ràpid d’uns pocs i, per contra, va resultar perjudicial per a molts. La febre per abastir l’exterior va tenir com a conseqüència un efecte inflacionista interior que van notar, de manera especial, els treballadors de coll blau.
La contesa mundial era una guerra entre imperis —britànic, francès (en forma de república), rus, otomà, alemany, austrohongarès—, però era a la vegada, i així se la va definir, una «guerra de les nacions»: unes que havien consolidat ja els seus estats i unes altres, la majoria, que, empeses pel seu nacionalisme particular, maldaven per trencar el mantell imperial i aconseguir un estat propi.
