Toni Padilla
El boxejador que no volia lluitar
NO EREN NI LES SET DEL MATÍ del 28 d’abril del 1967. Amenaçava pluja al centre de Houston. El coronel Edwin McKee va arribar a l’oficina de la seu de reclutament de l’exèrcit nord-americà del carrer de San Jacinto quan encara era fosc. Malgrat haver matinat, ja va trobar-se dos periodistes que esperaven a la porta. McKee sabia que seria una jornada complicada i que li tocaria donar la cara, així que havia anat al barber el dia abans. Sense dir res, va pujar al tercer pis de l’edifici. I va anar fent feina, tot esperant el moment en què arribaria Muhammad Ali. Bé, als documents que tenia llestos hi figurava un altre nom: Cassius Clay. El boxejador més famós del món estava citat a les vuit del matí per incorporar-se a l’exèrcit nord-americà.
Quan un soldat ras li va comunicar que Ali era a la porta, McKee ja suava. En part per la humitat, en part pels nervis. Veterà de la Segona Guerra Mundial, era un patriota que formava part de la Guàrdia Nacional. I quan els Estats Units havien entrat en guerra al Viet- nam, havia entès que el seu deure era tornar-se a posar l’uniforme. Però com que ja era massa vell, McKee havia acabat organitzant l’oficina de reclutament de joves soldats del centre de Houston. La guerra sempre reclama carn jove a la primera línia de front. I un d’aquells joves era Muhammad Ali, que va arribar poc abans de les vuit del matí amb un elegant vestit blau fosc fet a mida. A la porta esperaven un munt de periodistes, però també vianants curiosos que volien veure aquell boxejador amb fama de bocamoll que el 1964 havia donat la sorpresa proclamant-se campió mundial dels pesos pesants en derrotar Sonny Liston. Abans d’aquell combat, Ali havia sorprès tothom definint-se com «el boxejador més guapo de tots els temps» i explicant que es «mouria com una papallona i picaria com una abella». Dit i fet. Els seus moviments van acabar amb la resistència de Liston. I va començar la llegenda del boxejador que va dividir l’opinió pública dels Estats Units. Molts van deixar-se seduir per aquell jove orgullós que, quan es va convertir a l’islam, va canviar-se el nom de Cassius Clay pel de Muhammad Ali. Altres no podien ni veure aquell esportista que era més perillós quan parlava que quan saltironejava pel ring. Un jove alt, fort i ben plantat que es deixava veure acompanyat de Martin Luther King i Malcolm X, criticant el racisme d’una societat que només havia deixat una sortida a aquell jove negre i pobre de Louisville, a Kentucky: obrir-se camí a cops de puny. Muhammad Ali havia nascut per lluitar. Però també amb prou seny per seleccionar en quines guerres volia fer-ho. I aquella del Vietnam no era la seva.
