Josep Maria de Sagarra
El crepuscle de l’aristocràcia catalana
LA HISTÒRIA dels Lloberola era una de tantes històries familiars que tenen un final disgustat i pobre, sense una reacció que li doni certa noblesa tràgica o, si més no, una vivacitat escandalosa i pintoresca. Don Tomàs de Lloberola i Serradell, cap de la família, havia vist fondre’s a les seves mans tota la passada grandesa, per a trobar-se convertit en un pobre home desarmat, gris, amb la seva mole insignificant, gairebé anònim dintre la geometria uniforme dels pisets de Barcelona.
Hereu d’un patrimoni importantíssim en aparença, però ja esquilmat per les guerres carlines i per les follies del seu pare, gravat d’hipoteques, i havent de pagar llegítimes, llegats i pensions interminables, don Tomàs es va trobar als vint-i-vuit anys amo del seu casalot del carrer de Sant Pere més Baix, amb un títol universitari que no li servia de res, amb una dona grassa i escrupolosa que tampoc no li servia de res, i amb una ignorància perfecta de tot allò que compta per fer ús de les dents i de les ungles, per treure partit de les situacions i, si més no, per conservar la pròpia pell davant les envestides o les moixaines de la ferocitat del pròxim.
En canvi, don Tomàs de Lloberola tenia com a compensació, per a anar tirant, la consciència de la seva màgica superioritat, perquè venia directa i legítimament de trenta generacions que no havien aixecat mai una palla de terra. Don Tomàs, com a única arma per a defensar-se, esgrimia el seu orgull familiar, sense una punta d’ironia, sense una gota de malícia.
