Llucia Ramis
El dolç destí dels caiguts
Ho feien de nit perquè no els veiessin. Els més grans recordaven la batalla que, dues dècades abans, havia acabat amb el somni i l’imperi de Napoleó. Segurament ignoraven que aquella batalla passaria a la his- tòria, però el més important és que sabien on hi havia les fosses comunes en què es varen enterrar els morts: desenes de milers de soldats francesos, britànics, alemanys i holandesos.
Primer només agafaven els dels cavalls. Als vol- tants del poble, el cultiu de la remolatxa havia suplantat el del blat i creixia la indústria del sucre, que necessitava carbó d’os per refinar-lo. S’havia descobert que l’os molt i escalfat era un filtre més eficaç que el carbó vegetal. També es trituraven ossos per fer-ne fertilitzant, de manera que la demanda n’havia disparat els preus. Els vilatans tenien la fàbrica sucrera de Waterloo només a tres milles, i esquelets de cavalls a l’abast pertot arreu. Els recollien, els carregaven i els duien a la fàbrica, i així tenien el pa assegurat. Els pagaven centenars de milers de francs, per aquells ossos, molt més del que haurien guanyat treballant tota la vida.
