El dolç destí dels caiguts - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Llucia Ramis

El dolç destí dels caiguts

Alain Guillard / Musée d’arts de Nantes

Ho feien de nit perquè no els veiessin. Els més grans recordaven la batalla que, dues dècades abans, havia acabat amb el somni i l’imperi de Napoleó. Segurament ignoraven que aquella batalla passaria a la his- tòria, però el més important és que sabien on hi havia les fosses comunes en què es varen enterrar els morts: desenes de milers de soldats francesos, britànics, alemanys i holandesos.

Primer només agafaven els dels cavalls. Als vol- tants del poble, el cultiu de la remolatxa havia suplantat el del blat i creixia la indústria del sucre, que necessitava carbó d’os per refinar-lo. S’havia descobert que l’os molt i escalfat era un filtre més eficaç que el carbó vegetal. També es trituraven ossos per fer-ne fertilitzant, de manera que la demanda n’havia disparat els preus. Els vilatans tenien la fàbrica sucrera de Waterloo només a tres milles, i esquelets de cavalls a l’abast pertot arreu. Els recollien, els carregaven i els duien a la fàbrica, i així tenien el pa assegurat. Els pagaven centenars de milers de francs, per aquells ossos, molt més del que haurien guanyat treballant tota la vida.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Dolç".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!