Tom Colomer Saus
El drama com a fenomen polític
QUE LA DEMOCRÀCIA NEIX A GRÈCIA, se’ns ha dit mil cops, i que el teatre té origen a l’antiguitat grega, potser també ja estem farts de sentir-ho. Del que probablement no som tan conscients, però, és de l’estreta relació entre aquests dos fenòmens. Hi ha una tensió, una dependència, una causalitat que fan que sigui impossible entendre el teatre al marge de la política. Perquè el que persegueixen tant el drama com la democràcia —de manera molt pedestre, al principi, però amb la intenció d’anar millorant— és el mateix: la justícia, la veritat. No és una exageració dir que el teatre és la forma artística de la democràcia.
A partir d’ara diré drama —que, al marge de les connotacions més o menys absurdes que la història moderna ha anat atribuint a aquest terme, en grec no vol dir altra cosa que acció— per referir-me a l’art i teatre per referir-me a l’edifici, al lloc físic on l’art (el drama) es materialitza. I com a declaració d’intencions, també, no vull caure en la fal·làcia de dir que drama i democràcia han d’estar relacionats simplement perquè tots dos neixen a l’Atenes de finals del segle VI aC, perquè, per sort, la relació entre tots dos esdeveniments és molt més profunda, rica i prolífica.
Ens hem de situar, això sí, a finals del segle VI aC i entendre el caldo de cultiu que era Atenes en aquell moment. Una de les grans idees que sorgeixen d’aquesta ebullició —i probablement, en part, per oposició a Esparta— és que el poder ha d’emanar del consentiment dels governats. Aquesta idea és revolucionària, en un moment històric que té força menys bona premsa que la Revolució Francesa, per exemple, però no menys rellevància com a canvi de paradigma en l’ordre governamental. Parlem de les reformes de Clístenes, que no s’expressen en ter- mes tan lockians com els que he fet servir abans («consentiment dels governats»), però que sí que desplacen l’antic poder tribal de les aristocràcies als ciutadans i institueixen un sistema tributari que dilueix el control de les famílies més nobles, amplien la participació política i, en definitiva, institucionalitzen que el poble és la base de la sobirania a través de la participació directa dels ciutadans. Aquí hi ha trampa, és clar, perquè els ciutadans no són tots els habitants de la ciutat d’Atenes, sinó una minoria molt específica.
