Anna-Priscila Magriñà

El lloc que ocupa el saber

AL PRINCIPI TOT ERA XERRAMECA i després, farà cosa d’uns cinc mil anys, la necessitat d’escriure va sorgir en diversos punts del planeta. Les paraules que ens han arribat d’aquells temps no són ni d’amor ni d’heroïcitats, ni sobre el difícil pas de l’adolescència a l’edat madura. «Em deus tretze sacs de blat.» Aquests podrien haver estat perfectament els nostres primers mots gravats en una pedra, un tros de tronc o la closca d’una tortuga. I és que els humans vam començar a escriure per portar millor els comptes. Les llegendes i els poemes, amb rimes senzilles i repetitives per poder memoritzar-los més fàcilment, s’explicaven de viva veu. Ara bé, amb l’expansió constant de l’agricultura i del comerç que comportava, els números eren cada cop més complicats i els caps bullien.

Tot i l’inici poc romàntic del nostre estimat mitjà escrit, la temptació de deixar gestes, pensaments i teories sobre paper va aparèixer «de seguida». El vull que la gent sàpiga com jo veig el món i que els que vinguin després de mi sàpiguen qui soc jo i què he fet jo no és una novetat de l’era d’Instagram. Al principi, això sí, hi havia més batalles i menys peus nus a la platja. I amb l’aparició de l’escriptura les nostres llars, si bé molt a poc a poc, també van experimentar modificacions. O, vaja, les mansions dels rics van viure ampliacions. Amb la lletra escrita sobre la taula calia destinar espai per mantenir-la ordenada. Aquesta és una petita història de la llibreria, el moble que guarda el saber.