El majestuós deliri del seny - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Raül Garrigasait

El majestuós deliri del seny

Fons fotogràfic de la Fundació Francesc Pujols

SEMBLA UNA CONSTANT. Agafeu els personatges més cèlebres, més potents, més rics de la cultura catalana, i el més probable és que topeu amb una pantalla d’anècdotes gracioses i pintoresques que us impedeix veure què hi ha darrere. Santiago Rusiñol, per exemple, escriptor, pintor, pioner de la modernitat estètica: un home que anava amb carro i venia duros a quatre pessetes. Salvador Dalí, l’artista del jo més cridaner del segle XX: un individu estrafolari de bigotis recargolats que pronunciava frases absurdes o infantils. Josep Pla, creador únic d’atmosferes literàries, l’escriptor més dotat per elevar el particular a l’universal: un vell murri amb boina que es feia el pagès. I sí, Francesc Pujols: un senyor que divertia els contertulians amb acudits i més acudits, com ara quan deia que treballava en posició horitzontal, com algunes senyores. 

Cap d’aquests quatre no és innocent. Tots van jugar a crear aquestes imatges populatxeres de si mateixos. Potser les van fer servir com a eines per protegir-se o per mantenir una presència pública quan la cultura catalana vivia a les catacumbes. Sovint també van ser l’excusa, aquestes imatges, perquè els seus detractors els poguessin menysprear sense haver de pensar gaire. En el millor dels casos, les anècdotes han despertat la curiositat d’algú que ha mirat d’entendre els autors que les protagonitzen. 

Pujols potser és el personatge més esmunyedís de tots ells. Nascut a la plaça Reial de Barcelona el 1882, fill d’un procurador dels tribunals, va passar gairebé tots els seus dies en aquell peculiar estat de flotació que és el viure de renda. Sempre anava ben vestit, sovint duia una flor blanca al trau, tenia el nas gros, les orelles i les mans grosses, els peus grossos, tot un cos generós que traspuava sensualitat i atreia inevitablement les mirades. Quan Pujols hi era, va escriure Josep Pla, «el panorama del voltant quedava lleugerament arrasat i passablement esmorteït». Es movia pels cercles refinats de Barcelona amb una seguretat torbadora, i la seva insòlita capacitat expressiva —els girs col·loquials, els canvis de to inesperats, les descripcions suculentes com un bon estofat— causava sempre una impressió forta, que podia portar a l’admiració o al fàstic. No semblava que li importés. A cada etapa de la seva vida, Pujols sabia què volia fer.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Outsiders".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!