Plató
El malentès de l’amor platònic
INTRODUCCIÓ DE ROGER ALUJA
EL CONCEPTE D’AMOR PLATÒNIC és, segurament, un dels malentesos més difosos d’entre els que tenen origen en l’antiguitat clàssica. Avui, aquest terme es fa servir per referir-se a un amor idealitzat i perfecte, sovint fora del nostre abast i que, per això mateix o pel seu caràcter ideal, està desvinculat de les pulsions sexuals, les quals o bé són inexistents o bé han estat suprimides o sublimades. Aquest concepte es vincula —amb una giragonsa que ens pot resultar sorprenent— amb el nom d’un dels filòsofs més importants del món antic, Plató. Però ¿què hi ha de platònic en aquesta mena d’amor?
Si aquesta vinculació ens resulta sorprenent és, en primer lloc, perquè el pensador atenès, més interessat en l’ontologia, l’epistemologia o la teoria política, no va dedicar gaires obres a pensar l’amor. Dels més de vint diàlegs que ens n’ha llegat la tradició, només n’hi ha un que se n’ocupi exclusivament: és, això sí, una de les seves obres més llegides i influents, per bé que els traductors encara no s’hagin posat d’acord si en català d’aquest diàleg n’hem de dir El convit, El simposi o El banquet.
El títol fa referència a l’ocasió en què va tenir lloc la conversa al voltant de l’amor que recull Plató: l’ocasió va ser un simposi, això és, una trobada d’amics per beure junts i passar-s’ho bé plegats. Era el gener de l’any 416 aC, per les festes Lenees, a Atenes: Agató, un poeta tràgic de la ciutat, acabava de guanyar un premi per una tragèdia avui perduda, i convidava els amics a casa per celebrar-ho. Eren Fedre, un aprenent de filòsof que protagonitza l’altre diàleg platònic que tracta de l’amor, Pausànias, un rètor expert, el metge Erixímac, Aristòfanes, famós autor de comèdies, i el vell Sòcrates, curiós infatigable que, amb els seus dubtes constants, va ensenyar a pensar a tota una generació d’atenesos. Reunits al voltant del crater ple de vi mesclat amb aigua, decideixen dedicar la vetllada a fer, cadascun, un elogi del déu Eros, de l’Amor.
