Antoni Bassas
El primer americà universal
UN MATÍ RADIANT DE 1961 A HYANNIS PORT, Massachusetts, el president John F. Kennedy encengué un cigar i s’arrepapà al respatller de la butaca del porxo des d’on guaitava l’Atlàntic. L’acompanyava l’escriptor Gore Vidal, que compartia padrastre amb Jacqueline Kennedy i que entrava i sortia de les residències del president com si fos a casa seva. Kennedy li demanà:
—¿Com s’explica que un país provincià com aquest, amb només tres milions d’habitants, produís els tres grans genis del segle XVIII: Franklin, Jefferson i Hamilton?
—El temps, John —respongué Gore—. Els sobrava temps. Passaven l’hivern a la granja. Llegien. Escrivien cartes. I pensaven, que és una cosa que ara no es fa a la vida pública.
—És que ja saps que a la meva… feina… acabo coneixent tothom que remena les cireres, i el que més em sorprèn és la seva mediocritat. I quan llegeixes tots aquells debats que van fer sobre la Constitució… Avui en dia no hi ha res semblant. Res.
Sis dècades després d’aquesta conversa, continua sense haver-hi res semblant, ni als Estats Units ni enlloc. Més aviat ha empitjorat, la cosa, com el lector comprovarà amb la simple comparació del «Make America Great Again» amb «Tots els homes han estat creats iguals i dotats pel seu creador de certs drets inalienables, entre els quals la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat». Escrita el 1776, la frase va fer entrar el món en una nova era: igualtat davant la llei, república federal presidencialista i impostos a canvi de representació política. La monarquia hereditària, per més parlamentària que fos, s’havia acabat. Com va escriure Thomas Paine, «A Amèrica, el rei és la llei».
