Joan Fuster
El progrés segons Fuster
QUAN ELS PHILOSOPHES I ELS AUFKLÄRER 1 del XVIII postulaven i predicaven la idea de «progrés», mal podien imaginar fins a quin punt la posteritat, una posteritat precisament ja «progressada», desconfiaria d’aquell optimisme bondadós que vaticinava per a l’home un futur cada cop més noble i feliç. Crec que dir-ne «desconfiança» no serà excessiu. Només els romàntics de la branca reaccionària, i la seva descendència intel·lectual, han gosat formular objeccions o retrets al «progrés» en termes d’absoluta rigidesa: no és d’aquests que vull parlar. Penso en els altres, en uns altres. Resulta evident que l’eufòria inicial, la gratitud i l’esperança projectades sobre la perspectiva alliberadora del «progrés», han anat minvant en entusiasme i en insistència. El «progrés» no va ser —no era, no és— solament una bona intenció, sinó també un «fet», i a mesura que s’acomplia, un dels seus aspectes més indiscutibles començà a despertar suspicàcies, temors i tot. En la pràctica, i per a tothom, «progrés» ha vingut a significar, d’una manera primordial, «progrés tècnic»: sèrie complicada de fenòmens que s’origina en els avenços teòrics de la ciència, es tradueix en aplicacions materials, revoluciona els mitjans de producció i amplia les possibilitats de consum i de domini de la naturalesa. En els últims temps, això s’esdevé amb una intensitat i una acceleració sense precedents en la història. Deixem de banda, ara, qualsevol consideració a propòsit dels condicionaments socials —impuls de lucre privat o planificació col·lectiva— que ho provoquen o estimulen. L’important és la magnitud del procés, i les seves repercussions en el sistema complet de formes de vida del món actual. Ha suposat, en efecte, un canvi fabulós en el comportament i en la mentalitat d’uns quants centenars de milions de persones. La situació creada és totalment nova, i aquesta «novetat» desconcerta i desvetlla inquietuds que acaben convertint-se en desconfiança: desconfiança envers el «progrés», envers la «tècnica».
