Míriam Cano
El que sabien les flors
ET DUC UN CLAVELL GROC
A Londres, a finals del segle XIX, Oscar Wilde va demanar als seus partidaris una cosa aparentment insignificant: que duguessin una flor groga a la solapa. Ni pancartes ni consignes: una flor. El gest era tan discret que podia passar per decoratiu, tan ambigu que ningú no el podia condemnar obertament. I, tanmateix, aquell clavell es va convertir en un signe ben eloqüent de reconeixement, una manera de dir «et fem costat» sense haver-ho d’afirmar en veu alta.
La flor funcionava com un llenguatge compartit però no codificat. No proclamava res, però denotava una pertinença. En una societat obsessionada amb la norma, la moral i la transparència, aquell gest afirmava una diferència a través de l’estètica, de l’artifici i de l’efímer, una manera d’ocupar l’espai públic sense sotmetre’s al discurs dominant.
Aquest episodi il·lustra clarament què és i què pot arribar a ser la floriografia, el llenguatge simbòlic de les flors. Un sistema de significats que no neix pròpiament de la natura, sinó de la cultura, que es transmet per convenció i, sobretot, per complicitat. Les flors han servit, al llarg del temps, per dir allò que no es podia dir, per expressar emocions censurades, per construir vincles en silenci. Han acompanyat l’amor i el dol, la celebració i la protesta. Han estat regal i ofrena i han enunciat sense necessitat de paraules. Han funcionat com un sistema de comunicació emocional, social i fins i tot polític, tan quotidià que sovint el confonem amb un simple gest estètic.
Però res d’això no és natural ni innocent. ¿Per què una flor adquireix un significat i no un altre? ¿Qui decideix què vol dir una rosa, un clavell o una violeta? ¿Com s’ha transmès aquest llenguatge fràgil a través de manuals, rituals, la literatura i la vida quotidiana?
FLORS ENCRIPTADES
La floriografia no és una branca de la botànica, encara que parli de flors. No classifica espècies ni pren com a referència les seves propietats biològiques. La floriografia veu la flor com un signe, interpreta les càrregues de significats que les societats hi projecten. No es tracta estrictament de simbolisme floral; el simbolisme és més ampli i acostuma a tenir més consens dins el repertori cultural d’una comunitat: la rosa i l’amor, el xiprer i el dol, el crisantem i la mort. La floriografia, en canvi, implica un cert grau de codificació. Entén que aquests significats poden organitzar-se, transmetre’s i, fins a cert punt, utilitzar-se de manera intencionada. No és només que les flors signifiquin, sinó que es poden fer servir com a missatges. La floriografia funciona com una mena de llenguatge no verbal, per convenció compartida. Un ram no és només un conjunt de flors, és una construcció. Igual que en qualsevol sistema simbòlic, el significat no rau en l’objecte en si, sinó en l’acord implícit entre qui emet i qui rep.
