El segle de Roger Waters - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Jordi Bianciotto

El segle de Roger Waters

Alamy / Cordon Press

EL DARRER COP QUE ROGER WATERS va actuar a Barcelona, al Palau Sant Jordi (el 21 de març del 2023), un missatge advertia el públic abans de començar: «Si ets dels que diuen que adoren Pink Floyd però que no aguanten el rotllo polític dels concerts d’en Roger, pots anar fotent el camp cap al bar.» Ja veiem, doncs, de quina mena d’artista estem parlant, i en quin punt es troba a aquestes alçades del segle XXI. En altres temps, no havia arribat a mostrar-se tan explícit, ni tan brusc amb la part del seu públic que el pugui seguir mogut per raons estrictament musicals. Val a dir que aquella sentència, com totes les altres, moltíssimes, que van esquitxar el concert, es va projectar a les pantalles en la formosa i universal llengua anglesa, sense cap gest de traducció a pobrissones parles autòctones, a diferència, per exemple, de Bruce Springsteen.

Sí, el voltatge polític de Roger Waters és part del seu posicionament com a artista, i ha anat a més amb els anys, fins a ser força dominant en el seu discurs musical i en la seva dimensió de personatge públic (motiu cíclic de notícia pels seus pronunciaments sobre Palestina, Ucraïna o Veneçuela). Així ho ha volgut el músic que, al llarg de prop de dues dècades (1965-1983), va operar en el si de Pink Floyd, emergint a poc a poc com a gran ideòleg del grup en tensió amb David Gilmour, i que després, amb els anys, s’ha anat agafant a la invocació de l’obra clàssica de la formació com a motor de la seva existència (vist l’èxit discret dels seus aïllats discos en solitari). Els seus grans temes apunten a la crítica al sistema: els traumes de les guerres, els totalitarismes, les disfuncions del capitalisme, l’alienació social… Tot plegat es va anar infiltrant en l’obra de Pink Floyd a poc a poc, fins a arribar a constituir-ne el nucli argumental en els àlbums Animals (1977) i The Wall (1979). Alhora, un assumpte estrella en l’agenda informativa actual com és la salut mental va irrompre en el cançoner arran de la trista peripècia vital d’un dels integrants originals de la banda, Syd Barrett (1946-2006), un músic malaguanyat a la joventut pels efectes de l’LSD i les drogues psicotròpiques.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Gran Bretanya (35)".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!