El sucre i el cervell: una tragèdia evolutiva - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Toni Pou

El sucre i el cervell: una tragèdia evolutiva

© Andrea Maresch

UN DELS RECORDS MÉS RUTILANTS de la meva infantesa són les torradetes de Santa Teresa que feia la meva àvia. Les tinc en un altar tan gloriós que sempre que en veig a la carta d’un restaurant no puc evitar demanar-ne. És absurd, ho sé. Tal com escrivia Enrique Vila-Matas a Lejos de Veracruz, «la nostàlgia només enriqueix quan es conserva com a nostàlgia, però la seva recuperació significa la mort». Efectivament, cap de les torradetes que he tastat ni, amb tota probabilitat, cap de les que tastaré, ja sigui en bars llardosos o en establiments refinats, s’ha apropat a aquella delícia. ¿Per què eren tan suculentes? ¿Què hi havia, allà? De fet, els ingredients són ben coneguts per tothom: pa sec, ou, llet, canyella, pell de llimona, les indispensables do- sis de saviesa culinària i amor, i —alerta!— sucre. És clar que sense saviesa i amor no haurien sigut iguals. Però sense sucre diria que tampoc. El sucre, representant paradigmàtic del sabor dolç, exerceix un poder embruixador sobre el cervell, el cos i —els antics afegirien— l’ànima humana. No és casualitat que Proust bastís una de les obres fonamentals de la literatura a partir de la dolçor d’una magdalena i no de la salabror del bacallà. Si algun dia trobo unes torradetes capaces d’evocar les de la meva àvia, segurament també escriuré una obra mestra. De moment, però, a les properes línies em con- centraré en l’encís del sucre i les conseqüències més aviat galdoses d’abusar-ne.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Dolç".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!