Josep Maria Quintana
El tall anglès de Menorca
Quan se’ns demana que avaluem la Menorca britànica del segle XVIII i, per tant, uns fets històrics que van tenir lloc en un territori de petites dimensions i tan configurat geogràficament com és, sens dubte, una illa, pens que s’ha de cercar alguna cosa més que l’anècdota: que si conservam un bon grapat de paraules derivades de l’anglès i diem mèrvels (de l’anglès marble) a les bolles de pedra, de terra o de vidre amb què juguen els al·lots; o bé boínder (de l’anglès bow-window) als balcons tancats de vidrieres pels tres costats; o flor (de l’anglès floor) al paviment de fusta; o fem notar que les finestres de les nostres cases són de guillotina; o bé advertim que celebram el «dia d’enganyar» l’1 d’abril, com els anglosaxons, en lloc de fer-ho el 28 de desembre…
Deixem, doncs, de banda aquestes qüestions, que són, tanmateix, conseqüència d’aquelles «dominacions estrangeres», i empr aquest mot a consciència perquè, a pesar que van ser diversos i duradors els períodes en què Menorca no va estar sotmesa a la sobirania espanyola, els menorquins —amb les excepcions que vulgueu— sempre les hem considerat anomalies del que ha estat la nostra realitat política, que, des de la conquesta catalana del 1287, havia seguit les vicissituds dels territoris «hispans» de la Corona d’Aragó.
