Pol Bridgewater Mateu
Elisabet I, casada amb Anglaterra
El meu pare va marxar d’Anglaterra l’any 1984. Va néixer i créixer en un ambient estrany. Fill d’una família catòlica, cada dia, a l’escola confessional, resaven per la conversió de la reina. Sembla que no va funcionar. La segona Elisabet va traspassar, fa poc, cap de l’Església d’Anglaterra. El país del meu pare (i, encara més, el país de la segona Elisabet) vivia en la ressaca de l’Imperi. En la història, com quan les parelles es deixen, és molt difícil establir quan les coses s’han acabat. Però el que és segur és que l’any 1984 l’Imperi no feia bona cara. I res fa pensar que vagi a millor. En Carles, que sembla una mica més sapastre que la seva mare, ha heretat una Commonwealth amb fugues contínues, una Gran Bretanya empobrida i insegura i una família fracturada. Fins i tot la solidesa del cor de l’antic Imperi, el mateix Regne Unit, trontolla: ¿morirà Carles com a rei dels escocesos?
Els darrers dels Windsor habiten les ruïnes d’un món construït fa molts anys. Un dels llibres que el meu pare conserva de quan era petit es diu People in History: From Caractacus to Alexander Fleming. No us deixeu enganyar pel títol, generosament inclusiu: és un llibre escrit als anys cinquanta, els primers anys de la segona Elisabet, els anys grisos de post-guerra, quan la decadència ja era una evidència. De fet, és un llibre profundament nostàlgic, com ho és l’afecte que li té el meu pare. Tots els personatges que retrata són britànics. Pràcticament tots són homes. Però, entre pictes ferotges, almiralls victoriosos i exploradors indòmits, hi apareix, també, una princesa tímida, pèl-roja i amb una història familiar trista. I és que aquest món enyorat, ja en descomposició, comença, per a molts, amb l’homònima més famosa de la darrera reina: la primera Elisabet, la Tudor. Molt del que abans era tan sòlid i ara sembla tan fràgil s’imagina elisabetià: una Anglaterra que triomfa al mar, l’Anglaterra de Shakespeare, l’Anglaterra que, com en un Brexit avant la lettre, s’allibera del jou papal i es confirma lliure i distinta. I una Anglaterra que, a través d’aliances familiars, s’unirà amb Escòcia i marcarà els destins de l’illa, dels mars, del món. Fins que va deixar de fer-ho.
