Anton Maria Espadaler
Els amors de Tirant i Carmesina
QUAN TIRANT LO BLANC, del llinatge bretó de Roca Salada, arriba a Constantinoble, duu al cap «un bonet de grana amb un gros fermall guarnit de moltes perles e pedres de gran estima». Els bizantins que van sortir a rebre’l hi deurien veure una mostra de riquesa i d’elegància, però el lector havia de recordar amb un somriure que el gros fermall era el que havia descordat del brial de la Bella Agnès, i que, en fer-ho, «per força ab les mans» li va haver de «tocar als pits». L’entremaliadura de Tirant va provocar el desafiament de l’enamorat de la dama, el senyor de les Viles-Ermes, irritat perquè havia gosat «tocar en un cos glorificat com és el de la Bella Agnès», mentre que ell, lligat de peus i mans per un codi de conducta cortès, s’havia hagut d’acontentar d’admirar-la llargament, de lluny, i llanguint sense cap recompensa.
Tirant —i Martorell darrere— havia observat en els afers amorosos una actitud displicent davant els idea- lismes que sostenien les ànimes càndides. Just abans del viatge a Bizanci la novel·la dedica uns capítols, que transcorren a Sicília —on també desembarca amb el mateix bonet—, a demostrar de manera tan còmica com incontrovertible l’absurd, el poc seny, la falta de sentit de la realitat de les expectatives avalades per la literatura. A Palerm, el protagonista no és un cavaller, com el senyor de les Viles-Ermes, sinó una donzella, la infanta Ricomana, dita sistemàticament «la pomposa Ricomana», filla del rei de l’illa. Tirant viatja amb Felip, fill del rei de França, que «era un poc ignorant e tengut en possessió de molt grosser», característiques que són confirmades a cada pas, però que, això no obstant, aconsegueix de despertar els sentiments de la princesa siciliana. La infanta, en els seus anhels modelats per la literatura, somiava en un jove dispost, intel·ligent, generós, entenimentat i galant. I, en canvi, davant seu tenia algú que «porta escrit en lo front de molt ignorant home e avar». La història d’ells dos només serà possible si Tirant, que fa de mitjancer, convenç la noia que les seves prevencions són inútils, car allò que espera de l’amor no està avalat per cap experiència real. Per això insisteix que si vol saber quin és l’autèntic valor de Felip, i què és l’amor, se l’ha d’endur allà on es resolen aquesta mena d’afers, que no és en un verger al clar de lluna, sinó al llit: «Culpa és gran de vostra senyoria com no el teniu al costat en un llit ben perfumat de benjuí, algàlia, almesc fi», que són essències que «per odorar-les s’engendra luxúria», com censurava Ramon Llull. Al final, la infanta cedeix. I la conclusió que brinda Martorell és plena de sornegueria: «ella restà molt contenta de Tirant e molt més de Felip, que li feu tal obra que jamés l’oblidà».
