Joan Fontcuberta
Els analfabets del futur (i del present)
LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL i el maquinisme van propiciar que a principis del segle XXel món experimentés un intens impuls tecnològic. Va ser en el convuls context de la República de Weimar que l’any 1919 va néixer la Bauhaus, una escola d’arquitectura, art i disseny que entenia la tecnologia com una força transformadora de la societat, una força que calia aplicar des d’una sensibilitat humanista en la gover- nança i socialista en la projecció. La Bauhaus va ser un dels grans exponents de l’avantguarda de l’època, un gran experiment vital d’una petita comunitat de joves (més d’un miler) que, després de la ruptura del vell ordre i la traumàtica carnisseria de la Primera Guerra Mundial, es van llançar plens d’entusiasme a la construcció d’una utopia social de noves formes de convivència en què l’art havia de tenir un paper il·luminador. A la pràctica, els seus principis continuen vigents en la contemporaneïtat: tecnologia humanitzada i disseny funcional, qualitat artesana i conceptes innovadors. Amb l’objectiu d’oferir una formació eficaç, el claustre estava format per artistes de disciplines diverses que tenien el mandat de trans- metre, més que no pas ensenyar de forma canònica, l’ofici de creador multidisciplinari, i que advocaven per un model de mestres i aprenents, i no per la jerarquia tradicional de professors i alumnes. En diferents fases del projecte, per la Bauhaus van passar, entre altres, Oskar Schlemmer, Paul Klee, Theo van Doesburg, Vassili Kandinski, László Moholy-Nagy, Herbert Bayer i Mies van der Rohe. Com és sabut, l’escola va ser fundada i dirigida per l’arquitecte Walter Gropius i va tenir successives seus en virtut dels avatars històrics i polítics: a Weimar del 1919 al 1925, a Dessau del 1925 al 1932 i a Berlín del 1932 fins al seu tancament, el 1933.
