Joan F. Mira
Els Borja: entre la història i la llegenda
UN DIA DE PRIMERS DE GENER DE L’ANY 1500, Lucrècia Borja va eixir del seu palau contigu a Sant Pere del Vaticà, per anar a guanyar el jubileu. Va recórrer les basíliques romanes rodejada d’un brillant seguici de dames, cavallers, nobles i prelats, va resar les oracions corresponents, tornà a casa, i els pelegrins van poder constatar que la filla del papa regnant, Alexandre VI, complia devotament els seus deures religiosos. En aquell moment, Lucrècia era esposa del príncep napolità Alfons d’Aragó, i el seu germà Cèsar havia deixat el cardenalat per tal de casar-se amb Carlota d’Albret, germana del rei de Navarra. Quant als altres germans Borja, Joan —duc de Gandia i marit d’una cosina de Ferran el Catòlic— havia estat assassinat misteriosament tres anys abans, i el petit Jofré estava casat amb Sança, una altra princesa de Nàpols. Excepte per la tràgica mort del seu fill Joan, el papa Alexandre VI podia estar ben satisfet: els seus projectes de domini sobre el centre d’Itàlia anaven per bon camí, el seu llinatge era titular del més important ducat del regne de València i el seu gendre i les seues nores eren membres de cases sobiranes. Coses que un xiquet de Xàtiva, nascut quasi setanta anys abans, no hauria pogut somniar ni en la més encesa de les seues fantasies.
