Àlex Gutiérrez
Els germans Marx (i la mare que els va parir)
El tòpic familiar dicta que, quan un noi amb saludables pardals al cap vol dedicar-se al món de la faràndula, els progenitors intentin dissuadir-lo empenyent-lo cap a l’estabilitat de l’oficina i les feines amb contracte fix. En canvi, Julius Marx, conegut pel món com Groucho, va fer el camí invers. Ell volia ser metge, però la mà decidida de la seva mare, Minnie Marx, el va apartar d’aquesta aspiració i li va indicar el camí dels escenaris. No ho va fer pas perquè aquell adolescent mostrés cap talent especial per a la interpretació, menys encara per a la comèdia. Però Minnie Marx covava un Pla Mestre des que la seva família havia arribat als Estats Units procedent d’Alemanya: convertir la seva tropa en estrelles teatrals, ni que fos del gènere menor del vodevil. I no estava disposada a deixar que una insignificant vocació mèdica s’interposés entre ella i la seva meta.
Els germans Marx arribarien a ser, gràcies al cinema, figures d’abast mundial. I, per bé que la matriarca mai va preveure que la comèdia seria l’eina fonamental dels seus fills, l’estrambòtica manera de dirigir aquella família va ser decisiva perquè l’humor fos el gran refugi cada cop que la misèria, la repressió o els xocs culturals clavaven la seva mossegada en Groucho, Harpo, Chico, Gummo i Zeppo.
Els Marx eren pobres. I eren molts. Abans de recalar en un apartament de l’Upper East Side de Nova York, al carrer 93, el clan va viure de manera nòmada, però sense sortir del petit barri jueu enclavat entre els dominis irlandesos del nord i els alemanys del sud. De desnonament en desnonament, finalment van trobar el precari equilibri en aquella casa on les portes estaven permanentment obertes i la parentela arribava sense avisar. La intendència de la casa, contravenint el clixé de l’època, la portava el pare, Frenchie Marx, descrit pels fills com el pitjor sastre de Manhattan. Harpo recordaria anys després, a les seves memòries, la visió del pare marxant amb els vestits que li havien encarregat de fer mentre la resta de la família creuava els dits desitjant que els clients els acceptessin a pesar dels evidents defectes de confecció. La meitat dels dies, Frenchie Marx tornava amb els vestits i, per tant, sense diners. «Sempre teníem gana», revela Harpo. «Però gràcies a l’esperit alegre del meu pare i de la meva mare, la pobresa mai ens va deprimir o amargar. La memòria dels meus anys de joventut és vaga però plaent, plena del so d’algú cantant o rient.» Quan la pila de vestits rebutjats era prou alta, el pare els entaforava en un parell de maletes i es passejava per les cases del barri intentant col·locar-los a preu de saldo. Això sí, tot el que li mancava de destresa amb les tisores ho compensava amb escreix als fogons: amb quatre rampoines era capaç de posar el plat a taula per a quinze o setze persones. Contra tota aquella angoixa econòmica, només hi havia una sortida: riure davant l’absurditat i el patetisme.
