Teresa Navas Ferrer
Els mapes es vesteixen de festa
A París era una festa, Ernest Hemingway explicava la vitalitat de la capital francesa dels anys vint del segle passat des de la seva posició d’integrant de la comunitat d’artistes i literats que conformaven l’avantguarda creativa més refulgent de l’Europa d’entreguerres. La bohèmia havia prosperat en una urbs que es distingia pel dinamisme de la vida ciutadana i, és clar, pel cosmopolitisme, components que compartia amb altres grans ciutats com Londres i Berlín, totes elles considerades aleshores grans metròpolis no només per la seva grandària i el nombre creixent d’habitants, sinó pel fet de ser dipositàries de tants atractius destinats al lleure i a la diversió. Londres, per exemple, feia publicitat de l’animació del seu centre urbà ple de restaurants, teatres i tot tipus d’espectacles nocturns per atreure grans audiències vingudes de la seva perifèria. I Berlín excel·lia per la crida a l’hedonisme dels seus cabarets, sales de ball i cafès concert. L’afirmació que les ciutats eren una festa esdevé un lloc comú al llarg del segle XX.
Però la identificació de les ciutats amb la festa ja s’havia manifestat de manera ostentosa a l’Europa barroca. L’associació era més aviat amb la idea que els espais urbans periòdicament es transformaven en escenaris al servei de tota mena de celebracions i esdeveniments, fins al punt que una ciutat com Venècia acabava convertint-se en un gran teatre. Les grans exhibicions en clau festiva per part dels estaments eclesiàstics, nobiliaris i les dinasties reials incloïen tant festivitats històriques com commemoracions ocasionals —des de victòries mi- litars a entrades triomfals de reis i visitants il·lustres— per demostrar amb tota l’esplendor i la pompa el seu poder en la societat de l’Antic Règim. Els actes i els recursos emprats eren diversos: desfilades, jocs i tornejos de cavallers, la presència al·legòrica dels mites clàssics, sovint acompanyats d’arquitectures efímeres, màquines de suport d’espectacles pirotècnics, carrosses, bestiari, etc. Qualsevol festivitat laica o religiosa era un bon pretext per bastir una escenografia que provoqués un impacte emocional en els espectadors, tan car a la sensibilitat barroca.
Les estratègies de persuasió vinculades a la creació d’aquest il·lusionisme urbà demanaven ser ben divulgades. Un bon exemple és el gravat que mostra el gran carrusel que l’any 1612 va tenir lloc a la place Royale de París, avui place des Vosges, per celebrar dos fets coincidents: la inauguració del nou espai urbà dins la campanya de renovació urbanística de la capital i els compromisos matrimonials que segellaven l’aliança reial francoespanyola. L’arquitectura monumental de la plaça, de geometria clara i façana uniforme, com a espai de representació de la monarquia francesa, responia bé a la seva conversió en teatre, amb una arena central envoltada de localitats on la noblesa s’aplegava per assistir al diver- timent eqüestre i guerrer del carrusel, amb les seves quadrilles de cavallers, entre molts altres elements, i el Palau de la Felicitat com a principal construcció efímera.
