Antonio Baños
Els teus petons són tan dolços, amor
Estimats lectors,
¿Vostès han estimat mai? ¿Han sentit un amor físic, carnal, per una persona? ¿I quin gust tenia? La persona, vull dir. Disculpin la pregunta. Entenc que és una grolleria fer-la des d’una revista d’història en català i no pretenc pas que la contestin, només vull que recordin el moment i provin de fer del cos del seu amant el que va fer Proust amb la magdalena.
Quan estimem, la persona estimada segurament té tendència a ser més saladeta després d’una manifestació física d’aquest amor, i sovint la trobem de gust acre i amargant quan la relació s’esgota. Però segur que tots hem pensat, hem sentit en el pic de la passió, que els seus petons eren dolços. Que la seva veu ens sonava dolça quan xiuxiuejava paraules tendres de futur. Dolça era l’abraçada al llit i dolç el seu batec. ¿Per què precisament aquest sabor, d’entre els cinc que podem distingir, és el que de manera universal i persistent associem a l’amor? Vostès que han estimat, ¿m’ho poden dir? Vostès que han perdut l’oremus per altri, ¿han tingut mai enamoraments salats o amb gust d’umami? ¿Oi que no?
Els sentits precedeixen el pensament. Tots els animals tenen sentits, alguns poden articular alguna mena de pensament, però només l’home s’ha vist en l’obligació de relligar aquests dos llenguatges (sensualisme i raó) a través del millor i més genuí invent de l’espècie: la metàfora.
