Enamorar-se a l'ombra d'una acàcia: una possible història evolutiva de l'amor - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Toni Pou

Enamorar-se a l’ombra d’una acàcia: una possible història evolutiva de l’amor

© Andrea Maresch

EN UNA LLUNA DE MEL AL SERENGUETI, una de les imatges més cobejades és la de l’esfera del sol, incandescent com un metall roent, que es pon rere la silueta d’una acàcia. Si hi ha sort, al costat de l’arbre potser s’hi perfila la forma d’algun animal emblemàtic com una girafa, un lleó o un elefant. Però perquè, any rere any, totes les parelles que van de lluna de mel a la sabana africana s’enduguin aquesta estampa sublim a casa, han de passar, any rere any, coses no tan sublims. Per exemple: en un cert moment del seu cicle biològic anual, els elefants mascles comencen a segregar un fluid viscós entre els ulls i les orelles i, mentre caminen, gotellots d’orina voleien en l’aire procedents dels regalims que se’ls escorren potes avall o directament del penis, un òrgan la funda del qual es recobreix d’una gruixuda capa d’espuma. De tots aquests fluids, no cal dir-ho, emanen uns efluvis que les femelles poden olorar fins i tot abans de tenir els mascles en el camp de visió. Per si això fos poc, els elefants aixequen el cap i abaixen la barbeta, mouen les orelles com si fossin vanos gegantins i emeten esbufecs sords i entretallats. Tota aquesta despesa energètica i ostentosa obeeix, naturalment, a un sol motiu: la procreació.

És fàcil pensar que el regne animal és ple de curiositats que, quan tenen a veure amb la reproducció, són grotesques, un punt repugnants o, com a mínim, estrafolàries i, per tant, allunyades del refinament i la coqueteria humanes. Llàstima que els humans també som animals. O, més ben dit, som les despulles vivents d’uns simis que van començar a caminar per aquesta mateixa sabana fa milions d’anys. I com a tals, tot i que haguem construït paraules etèries com amor o tendresa, la nostra reproducció també és plena de curiositats, potser no tan grotesques, però igualment sofisticades. Durant l’ovulació, per exemple, el moment de màxima fertilitat del cicle mensual, el cos de les dones canvia lleugerament de forma a favor d’una cintura més estreta respecte als malucs i s’apropa a la relació de 0,7 —si els malucs fan 100 centímetres, la cintura en fa 70—. Diversos estudis indiquen que aquesta proporció, de manera independent a l’altura, el pes o a si les persones són primes o grasses, està relacionada amb més probabilitats de ser més fèrtil i amb menys probabilitats de tenir malalties com la diabetis o problemes cardíacs i circulatoris.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Amor".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!