Martí Dominguez
Enemics de les llums
L’ANY 1767, Louis-Mayeul Chaudon va publicar el Diccionari antifilosòfic, per tal de replicar el Diccionari filosòfic de Voltaire, aparegut en 1764. Com deia amb rotunditat en la introducció: «S’ha posat l’error en forma de diccionari; cal posar-hi la veritat.» Aquest benedictí de Cluny, lletraferit, humanista i poeta, s’havia fet conèixer amb una Oda sobre la calúmnia (1756), i posteriorment també va escriure Els grans homes venjats: examen dels judicis duts a terme per M. de V. i per altres filòsofs sobre diferents homes cèlebres (1769). Evidentment, aquell M. de V. no era un altre que Voltaire, a qui Chaudon detestava tant com temia, fins al punt que aquest llibre va aparèixer sota el pseudònim de Monsieur des Sablons, per tal de cobrir-se tot el possible les espatlles.
I, segurament, Dom Chaudon va fer bé. Voltaire no perdonava els atacs, i acceptava malament les crítiques. Si el comte de Buffon tenia per divisa no contestar mai, l’autor de Càndid era tot el contrari: mai no oblidava una ofensa, i perseguia els detractors fins i tot després de morts. La seua mordacitat, la facilitat que tenia per a trobar malnoms als seus contraris, així com l’ús que feia del pamflet i dels versets infamants, el convertien en un enemic temible. Potser en la història de les idees no hi ha hagut escriptor més pugnaç que ell, sempre capficat en alguna polèmica, batallant per fer un món menys fanàtic i intolerant. Un món més obert a la llum i al coneixement.
Perquè sovint es parla del segle xviii com un especial temps de saviesa. I és ben cert: des de finals del segle XVII fins al daltabaix de la Revolució Francesa, la humanitat va conèixer un temps particularment viu d’idees i novetats, que trasbalsaria per sempre el curs de la història. Juntament al conreu científic, en el seu vessant més materialista i empíric, es va consolidar una manera particular de divulgar aquestes noves idees, en forma d’assaigs (les Cartes filosòfiques de Voltaire mostrarien el camí), o de diccionaris i enciclopèdies, com la dirigida per Diderot i D’Alembert, o la Història natural del comte de Buffon.
